Nacionalismes, per Andreu Genestar

SOMNIS I REALITATS

Nacionalismes

Quant sent algunes manifestacions tant d’alguns ex ministres i ministres en actiu tant del PP  del PSOE i CS ; manifest la meva decepció quant sent de quina forma i manera tenen amb el seu parlar  ;impròpies segons la meva opinió dels qui així ho fan,  agredint en paraules ofensives i insultants als components del fallit Govern Català , sobre La República Catalana tot referent, a les seves manifestacions, encetades o no, sobre el nacionalisme i que aquestes,  siguin prou encertades perquè aquests personatges públics perdin el seny de la manera que ho estan fent, en vista de això jo me deman; segur que tenen clar el que es nacionalisme ?

Crec que son molts són els qui tenen el terme nacionalisme equivocat: Nacionalistes eren Hitler i Franco, i nacionalistes eren el violoncel·lista català Pau Casals i el pacifista Gandhi, i en poc en comú tenien aquells amb aquests. D’una una altre banda nacionalisme “ és un sentiment col·lectiu lligat a una matriu cultural. Els membres d’una societat determinada, amb una certa història visible i comuna, senten que són “ un poble “, amb unes determinades tradicions una llengua comuna, una certa mentalitat col·lectiva, alguns símbols, fins i tot alguna mitologia pròpia.  En aquesta primera concepció del terme, el nacionalisme és l’amor a un poble, a una història, a una terra,hi ha , una cultura: Res a objectar.

D’altre banda, nacionalisme pot ser també la divinització d’una pàtria  de manera que tot allò que atempti contra ella ha de ser criticat, rebutjat i fins eliminat, per insolent i per irreverent. El nacionalisme es converteix, aleshores, en una religió a l’estil antic, amb un esperit crític gairebé nul. Aquest nacionalisme usa i abusa dels mites. Com més mítiques són les histories, més evocadores resulten per l’esperit nacionalista, pel seu caràcter no discutible. En canvi , com més realistes són, resulten més decebedors per aquest mateix esperit, atès que el fet històric és excessivament concret, particular i discutible. Perquè és pot interpretar. De fet, la mentalitat nacionalista tendeix a convertir el que és històric en mític, i suporta amb mal humor , i fins i tot amb agressivitat, els revisionismes  històrics que qüestionen el mite establert. Aquest últim tipus de nacionalisme ha portat a la violència repetidament al llarg dels últims cent anys. De vegades, és una violència que brolla d’alguns grups que no governen ( L’IRA a Irlanda del Nord, ETA a Euskadi, el moviment independentista a Còrsega, el moviment sionista a Palestina abans de 1948 ), i altre vegada està orquestrada des del poder ( el franquisme a Espanya, el nazisme a Alemanya, el feixisme a Itàlia i al Japó, l’imperialisme als Estats Units, Argentina durant la guerra de les Malvines, Israel des de 1948.

Davant la complexitat de la realitat històrica, un grup ( més o menys nombrós ) opta per simplificar-la reduint-la a la categoria de nació , o de  pàtria , o de  poble , o de terra, o de cultura o de  raça, termes intercanviables en aquest discurs simplificador.

La realitat passa a ser llegida des d’una d’aquestes categories per exemple, nació, de tal manera que tot queda supeditat a aquesta i interpretat des d’ella.

Es veu com anèmic antiespanyol  , antieuropeu, tot allò que no accepti ser subordinat a aquest esquema de pensament.

L’enemic ha de desaparèixer. És el llindar de la violència. Es justifica com un mal menor al servei de la deessa: Nació.

És un dret legítim: una col·lectivitat humana amb una maduresa cultural i històrica té dret a governar-se a si mateixa. La nació és tan gran, o ha de ser tan gran, que necessita devorar els territoris del voltant per poder respirar. Hitler o va dir clarament és l’espai vital  . Alemanya ,  Països Catalans ,  EuskalHerria ,  Unió Soviètica ,Franca, Amèrica  ,  Iugoslàvia  ,  Espanya . Són paraules màgiques que pretenen justificar invasions territorials o culturals.

L’expansió nacionalista no sempre és territorial. De vegades és simplement social. Tendeix a escombrar els grups socials que no combreguen amb ell, fins i tot en l’interior d’un formulisme democràtic. Crec sincerament que la pluralitat és possible.  Tota la historia humana s’ha vist banyada de pluralitat cultural i social, no solament pels freqüents moviments migratoris ; tots nosaltres feixem un ràpid repàs els orígens geogràfics dels nostres quatre avis i dels nostres vuit besavis i triguem conclusions  , sinó també perquè és absurd parlar, d’una cultura única. És els meu pensament; equivocat ? , encartat?

Andreu Gestar Sabater i C.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *