“A les pedreres de s’Hostal el paisatge es torna art per la intervenció de l’home” Arquitecte de formació i escultrura de professió, Laetitia Sauleau (Lara) és la presidenta de la Fundació Líthica

Laetitia Sauleau -Lara-. Foto Joan Mascaró M.

Tot i que va venir-hi a viure l’any 1991, feia uns quants anys endarrere que l’arquitecta de formació i escultora de professió Laetitia Sauleau (París, 1957) coneixia Menorca i, amb ella, la seva cultura de la pedra. De fet, les pedreres de s’Hostal, que després es convertiria en el projecte de Líthica, va ser el tema triat pel seu projecte de final de carrera com a arquitecta.

Laetitita Lara, com habitualment se la coneix (Lara és el seu nom artístic, recuperant el llinatge d’una besàvia espanyola per part paterna), és la presidenta de Líthica (ara com a Fundació) des que l’entitat va néixer l’any 1994 i, juntament amb unes quantes persones més (moltes més), una de les principals responsables de la recuperació de les pedreres de s’Hostal de l’oblit, passant de ser literalment un femer de peltret a ser un emblemàtic lloc i focus cultural i patrimonial de l’illa. De l’illa i, de cada vegada més, a nivell estatal, i més encara després d’haver rebut, la Fundació Líthica i de mans de la reina Sofía emèrita d’Espanya al monestir de San Juan de Burgos, un dels prestigiosos premis Hispania Nostra 2017, referent a les bones pràctiques en la conservació del patrimoni cultural i natural en la categoria d’intervenció en el territori o en el paisatge, pel projecte ‘Líthica-Pedreres de s’Hostal. Del paisaje olvidado al patrimonio vivo. Menorca’.

Què significa per a Líthica rebre aquest premi de bones pràctiques a nivell estatal?

El que s’ha fet a Líthica és una feina realment a l’ombra, lluitant en moltes ocasions contracorrent… Realment, la restauració d’unes pedreres antigues és un patrimoni atípic, perquè eren vistes com a forats per tirar-hi fems, i noltros, amb molts de voluntaris i prou dificultats, en un ambient de lluita i molt sa, açò sí, hem anat conscienciant de què aquest lloc era molt més que açò. I ara, de sobte, a aquell patrimoni ‘pobre’, a una illa petita, sortit de la feina de l’home al llarg de molts anys i que es veia com un forat, amb aquesta feina de formigueta, hi ha un focus exterior que el reconeix, i a més compartint-lo amb projectes molt coneguts i importants a Espanya. La feina de Líthica era una llavor que ha anat madurant i les pedreres és una obra que ha anat creixent, i ara, és clar, que aquella intuïció sigui reconeguda entre els grans projectes estatals ens fa molt contents. A més, és a les bones pràctiques i no tan sols es premia el patrimoni sinó també la trajectòria: no és només el cotxe sinó la manera de conduir-lo.

En què esperau pugui repercutir aquest premi, que no té dotació econòmica? Pot fer que venguin més visites a les pedreres?

Bé, de visites ara en tenim unes 22.000 anuals, i va creixent, però en concret no crec que açò ens en doni més, encara que és ver que també farà que es coneguin més. Moltes vegades hem tingut por de perdre el vaixell per manca de reconeixement, però hem seguit perquè teníem fe en el projecte. Una pedrera és com un ésser viu, que estava a punt de morir-se i va renéixer, i aquest premi ens reconeix i ens dona més força com a projecte, com a visió, i pens que pot fer que la mentalitat de la gent canviï per veure-ho no ja com un projecte d’uns quants bojos sinó com un projecte creatiu i cultural que està reconegut per una institució molt clàssica, que també li dona valor i seriositat. Pens que la gent d’aquí, i també de fora, pot tenir més curiositat i ganes de veure què hi ha darrere d’aquest projecte, que potser ha tingut un caire més informal o marginal. Les pedreres són un patrimoni singular que formen part també d’una manera de viure, de la relació entre l’home i la pedra per transformar-se en una mena d’art espontani, gairebé com el ‘land art’, en un espai que es veia com un forat i que de sobte es converteix en una escultura per on s’hi pot passejar. A les pedreres de s’Hostal el paisatge es torna art per la intervenció de l’home.

És sostenible econòmicament la gestió d’aquest espai?

Sí, ara és quan comença a ser-ho, perquè tenim més turisme i a la vegada també les subvencions venen un poc més. En el moment de la crisi més forta es van tallar les subvencions i també hi havia manco entrades de visites, i realment va estar a punt de desaparèixer. Ara, encara que sempre justos i dins la precarietat, podem funcionar un poc més ‘normal’, i encara sort de les subvencions, ni que siguin poques. Les subvencions sempre són per al projecte, encara que en alguns casos, com el del laberint mineral, s’ha costejat a base de subscripcions populars i padrins per a les rodones i megarodones.

Si t’interessa saber més d’aquesta notícia la trobaràs a l’edició en paper del Setmanari El Iris. Si et vols fer subscriptor, ens pots trucar al número de tèlèfon 971 38 29 20 i t’informarem

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *