Escola i política, per Andreu Bosch

VELES E VENTS

Escola i política

El General Franco deia: “Haced como yo, no os metáis en política”. I la gent se’l creia o, més ben dit, l’obeïa. Perquè en el fons continuava al seu interior la por, la por a la guerra, la por a la presó, la por a la mort. Però en el fons ben bé sabia que el Dictador volia dir: “No os metáis en mi política”, perquè el que fa un governant, perquè el que fa qualsevol ciutadà parlant o callant del que passa al seu poble o el seu país és prendre una posició a favor d’unes decisions o unes altres. I açò és, ni més ni menys, política. Un altre va dir alguna cosa així: “La millor manera perquè guanyin els dolents és que els bons callin”. Parlar o callar davant un fet, tot és política.

I amb l’escola passa el mateix. Les decisions que es prenen en un sentit o en un altre en relació al que es pretén amb l’educació tenen a veure amb un determinat posicionament polític o una determinada ideologia, amb un determinat context social o polític. I si no, basta analitzar com era l’escola en temps de la II República i quina era la política que es feia i quina política va fer després l’escola franquista. Jo tenc documents originals que ho avalen: sortides escolars, impremta i revista escolar, coneixement de la història de Menorca i de la seva literatura popular en la nostra llengua, col·leccions de plantes i minerals, lectures escollides en castellà… Tot açò per una cantó. Per l’altre, consigna, la Falange Española, el Caudillo, el evangelio i el catecismo, sumas, restas i caligrafia. Us sona la paraula adoctrinament?

Amb la renovació pedagògica dels anys 70 i 80 del segle passat potser ingènuament pensàvem que l’escola canviaria la societat però la realitat era que els canvis eren el signe del temps i que en la mesura que canviava la societat, canviava també l’escola i, també, en la mesura que canviava l’escola, canviava també la societat. L’escola és política i la política fa l’escola.

Tot açò ve a compte d’un article de n’Enric Juliana a la Vanguardia d’aquest diumenge passat “La escuela, ¿la última trinxera?” que a la vegada comentava la tesi de José Luís Álvarez, doctor en Sociologia per Harvard.  Aquesta tesi venia dir: L’independentisme català s’ha equivocat d’estratègia. No ha aconseguit el percentatge suficient de vots perquè Europa no bloquegi la situació. Però si espera un període curt de temps – cinc anys- , quan hagi mort la majoria dels immigrants que van arribar a Catalunya els anys cinquanta i seixanta i només quedin “els de casa”, llavors podran aconseguir  fins i tot el 60 ó 65 % i la independència serà un fet. Per açò, el govern de Mariano Rajoy empès per Ciudadanos, no pot esperar que passin aquests anys i necessita una “confrontació màxima” per a acabar de desgastar l’independentisme.

I quina és la confrontació que l’independentisme no podrà defugir? L’escola i la llengua. Per açò, el Partit Popular planteja ara una reforma de l’educació amb l’excusa del 155 que liquidi el model de la immersió lingüística en català a l’escola i així forçar a una confrontació que té moltes possibilitats de guanyar i esgotar les energies de l’independentisme.

Vet aquí, política i escola i escola i política. L’escola com a camp de batalla de la política perquè tots sabem de la importància de l’escola per la política a la vegada que sabem que una determinada política condiciona una determinada escola.

Aquí però, amb el Partit Popular i Ciudadanos hi ha un altre component en la política educativa. La dreta bàsicament és partidària de l’escola privada, ja té els recursos suficients per a poder-se-la pagar. I així li es desentén de l’escola pública i no li importa utilitzar-la com a arma política encara que açò suposi la seva degradació fruit del conflicte i la confrontació interna.

Una de les proves més clares que la campanya en contra del català té un objectiu polític és que a l’ensenyament a Catalunya no hi ha cap problema amb el castellà. Amb les proves de diagnòstic que es van fer a 4t de Primària el 2010 es va constatar que el nivell de coneixement del castellà per part dels alumnes catalans està fins i tot per damunt de la mitjana espanyola i per damunt també de comunitats com Andalusia, Murcia o Extremadura, totes elles comunitats monolingües en castellà.

Durant la transició es va anar consolidant l’estat de les autonomies i normalitzant a poc a poc l’ús del català a la vida social i a les institucions. I amb les reformes dels estatus promoguts amb el Govern de Zapatero s’anava configurant una Espanya més descentralitzada amb una estructura propera a un estat federal. A Catalunya en concret en temps de Pasqual Maragall hi havia una cohesió social molt important fruit de tot un procés d’integració dels nou vinguts que va permetre un consens entorn a la relació amb l’Estat Espanyol que es va reflectir en l’estatut del 2006. Malauradament, el Tribunal Constitucional a instàncies del Partit Popular va liquidar aquell Estatut que responia a la voluntat popular expressada pels parlament de Catalunya i Espanya i pel referèndum del poble català. Segons la tesi del catedràtic Pérez Royo, el tribunal Constitucional es va carregar l’esperit de consens de la constitució del 78 en el moment que anul·la la voluntat popular.

Com és lògic, la política educativa  de les autonomies ha d’anar d’acord amb els seus estatuts que donen compte de la realitat diversa dels pobles d’Espanya, realitat lingüística, cultural, històrica, social i institucional. Alguns li volen  dir a açò adoctrinament. Però el que amaguen realment és una animadversió a aquesta pluralitat de l’Estat Espanyol amb una intencionalitat uniformadora que a la llarga redueixi aquesta diversitat a un fet purament folklòric i retorni el poder al centre d’on mai havia d’haver sortit.

Andreu Bosch

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *