“Déu vos salve, Maria” Gustau Juan

“Déu vos salve, Maria”

Venio nunc non iam ad furtum,

non ad avaritiam, non ad cupiditatem, …

M.T. Cicero; In Verrem

Vénc ara no ja per un cas de robatori, ni d’avarícia, ni d’ambició (traducció del text anterior), ni tan sols per una qüestió religiosa, que la pregària cristiana que encapçala aquest comentariet pot suggerir, sinó per una simple qüestió d’un nom.

I és que, és evinent que d’ençà que sabem de l’espècie humana, la religió ha tingut gran importància en les relacions socials; aquí, també, sobretot el cristianisme, és clar, en la seva manifestació catòlica romana.

I dins una societat, on durant tants de segles l’Església n’ha marcada la pauta, crec que  per entendre un poc d’on venim i comprendre on som i qui som, una mirada al passat pot ajudar.

Tot açò fa al cas d’una problemàtica que persones, sens dubte ben intencionades, sense interessos ni ambicions de polls entrats en pastura, han posat damunt la taula, amb gran força social i de mitjans, com una problemàtica greu i de profund abast: el nom i la naturalesa de la nostra llengua.

Tanmateix, com he fet esment i fent memòria una mica de les pràctiques religioses de quan era jove, dins les esglésies i fora d’elles, a les processons, record, per exemple, l’ave Maria, tota resada o en part cantada, que dèiem d’aquesta manera, que transcric literalment: Déus vos salve Maria, plena sou de gràcia, el senyor (aquí sempre es pronunciava l'”r” final) és amb vós i beneita sou vós entre totes les dones, … Santa Maria, mare de Déu, pregau per nosaltres pecadors, …”.

I ningú no dubtava, llavors, que la llengua d’aquesta oració fos la nostra, com la de tantes d’altres oraccions, que tothom sabia perquè les havíem apreses dels pares i dels avis que, a la vegada, les havien apreses dels seus pares i dels seus avis …

Dissortadament, el món ha canviat tant de presa als darrers temps, que les següents generacions han perduda la pròpia memòria i, en voler-la recuperar, tal vegada s’han vist en la necessitat de reinventar-la.

Ara, sembla que aquest és un dels més greus problemes que tenim: oh temps, oh Arcàdia feliç, la nostra!

Gustau Juan

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *