La igualtat, una lluita de tots (no només d’elles) per Llorenç Allès

CORREUS AL MEU TRIDENT

La igualtat, una lluita de tots (no només d’elles)

Trident meu,

Aquest dijous és el Dia de la Dona Treballadora. Ja sabeu que a mi, aquestes diades no em van massa, però també entenc que a vegades són necessàries. Aquesta vegada, la commemoració es visualitzarà més que mai amb una vaga de dones. Tot i que la mesura no em convenç al cent per cent, desitjo que serveixi per comprovar la importància del col·lectiu femení i el masclisme que regna a aquesta societat nostra. Ara bé, intentaré explicar-vos, a través d’aquestes línies, la meva opinió sobre aquesta reivindicació de la dona, i com massa vegades la simplifiquem i la convertim en sectària i exclusiva.

D’entrada, deixar la reivindicació feminista només en mans de les dones és un error brutal. Revertir les actituds masclistes d’aquest món no és feina exclusiva del col·lectiu femení. Els homes hi tenim molt a dir, i moltes vegades mirem cap a una altra banda. Però també és cert que a vegades alguns col·lectius feministes entenen -crec jo que equivocadament- que la millor imatge que poden donar és la de dones (només dones) lluitant pels seus drets. Per mi s’equivoquen. Aquesta no és una qüestió de bàndols oposats. És una qüestió de sumar.

Aquest masclisme que encara avui regna a molts costums, cervells i maneres de pensar comença pels petits detalls de cada dia. Les dones són sense dubte les víctimes primordials d’aquest masclisme. L’educació, les costums, els sostres de vidre… massa elements que ajuden a perpetuar certs hàbits que haurien d’estar condemnats a desaparèixer. Encara, però, hi ha vicis que es mantenen. I que no només afecten a les dones (que, repeteixo, són les víctimes principals d’aquest mal social). Els homes també patim el masclisme. No al mateix nivell, repeteixo, i no vull desmerèixer per res les reivindicacions feministes. Simplement vull dir que els efectes colaterals del masclisme són més amplis del que podríem imaginar.

Fa uns anys, vaig intentar reduir la meva jornada laboral per tenir més temps per estar amb els meus fills. No ho vaig aconseguir. Millor dit, no em van deixar. Vaig rebre respostes tant surrealistes com que “si tu obres aquest camí, després més homes ho voldran fer, i no ens convé”. La petició va caure per sorpresa a certes persones (homes tots), que no entenien com podia fer una reclamació d’aquell tipus. Masclistes aplicant també els seus clixés als mascles. La història va acabar malament, com acaben aquestes coses quan qui no té raó s’entossudeix a tenir-la i a aplicar la seva llei sigui com sigui. Un despropòsit total, que es produeix massa vegades. A molts homes no ens agraden aquests tics, els deplorem, i estem disposats a lluitar-hi en contra. De la mà de tots.

I repeteixo, no vull posar els homes a la mateixa alçada que les dones a l’hora de patir les conseqüències del masclisme. No hi estem. Però sí vull demanar, des d’aquestes línies, que la reivindicació justa de la igualtat real es guanyi entre tots, es lluiti entre tots i es treballi entre tots. Dones i homes. Homes i dones. Més enllà de tics d’imatge, de batalles superficials com la del llenguatge que, al meu entendre, simplifica un problema i a vegades el banalitza. Ens quedem amb l’anècdota dels “portavoces y portavozas” i deixem de treballar en altres qüestions molt més cabdals com la conciliació real, la igualtat d’oportunitats i de sous i la llibertat de ser el què som sense que ningú ens limiti.

En fi, petitons meus, ens queda molt camí per recórrer, no hi ha dubte. Però, com sempre, el camí es camina millor amb companyia.

Llorenç Allès Camps

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *