Call me by your name per Eduard Riudavets

ULLS PER LLEGIR

Call me by your name

És una historia d’amor. Una gran historia d’amor. He de confessar que aquesta mena de novel·les no són, en principi, les que m’atreuen. En aquest cas no tan sols m’ha agradat, sinó que també m’ha emocionat, m’ha remogut per dins, m’ha colpit.

Quan vaig llegir-la no sabia que en ferien una pel·lícula, no sabia que aquesta seria nominada als Oscar de Hollywood i, sens dubtes, no sabia que tindria tant ressò. De fet, vaig veure el film amb gran recança, massa sovint les adaptacions cinematogràfiques destrossen un bon text. No és el cas. La pel·lícula, malgrat canvis d’escenaris i la forçosa retallada de l’argument, és fidel a l’obra literària i n’ha sabut copsar tot el sentiment.

És una història d’amor i és també la història d’un estiu. Un d’aquells estius on la llibertat és més present, on el desig no té barreres, on assembla que tot és possible i que mai la grisor ha de tornar a les nostres vides. És també la història d’una adolescència, del descobriment del plaer i de l’amor, del despertar de la sensualitat. És també la història del pas del temps, de les indefugibles decepcions, de l’inevitable marciment dels somnis.

Tot llegint Llámame por tu nombre d’André Aciman m’han vingut al cap alguns dels poemes de Kavafis, aquells que parlen de la tristor de les oportunitats perdudes, de que en aquesta vida el pitjor és plànyer no haver-te entregat al plaer. A la novel·la d’Aciman no hi trobem aquest desconsol. Ben al contrari, Aciman ens retrata la gosadia de seguir el propi desig més enllà de convencions, tabús o prohibicions socials. És un veritable cant a la vida, a la necessitat de gaudir-la sense por, a mans plenes.

Com escriu Eva Piquer a Catorze.cat : “Però deixar que passi la vida sense treure’n el màxim partit no sembla pas un pla gaire encertat. Res no tornarà: ni aquell estiu, ni aquest febrer. Ni aquell desig, ni aquest moment”.

No importa la joventut de la parella protagonista, desset i vint-i-tants. No importa que l’amor i el sexe esclatin sota els ulls dels pares.

No vull estripar el plaer dels que encara no han vist la pel·lícula o dels que fan comptes llegir el llibre, així que només afegiré que l’amor porta sempre amb ell qualque dolor, i que precisament la novel·la neix de la nostàlgia de l’amor però també del dolor.

Aciman ens fa viure un món màgic, us estiu gairebé fora del temps, on els dubtes, malgrat entrebancs i indecisions, esdevenen certeses. Ens fa viure uns paisatges daurats on la bellesa és l’inevitable decorat de l’esclat de la passió. És una novel·la sobre l’optimisme necessari per enfrontar la vida.

Tornem a Eva Piquer parlant de la versió cinematogràfica. “La tristesa té un punt: és el dolor contra l’oblit. Hi ha dolor perquè hi ha hagut amor. I de vegades el dolor és l’únic que tenim. El dolor del record. Tot això ho comença a entendre l’Elio mentre es fa gran –mentre ens fem grans- a la vora del foc”.

Em permetreu acabar, llavors, aquest escrit amb una breu sinopsi de l’argument que conscientment he deixat pel final:  L’obra ens trasllada a un plàcid estiu dels anys vuitanta al nord d’Itàlia, on es forja un romanç entre un noi de disset anys, Elio, i el nou ajudant del seu pare, un jove nord-americà, Oliver. Però ho fa des d’un futur en el qual Elio  recorda el passat des de la nostàlgia, tenyint llavors la narració de “dolça melangia”. Que els protagonistes siguin dos nois no canvia res. Ho torn a repetir. És una gran història d’amor.

One Comment on “Call me by your name per Eduard Riudavets”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *