Les Illes Balears, un país en construcció (I) per Andreu Bosch

VELES E VENTS

Les Illes Balears, un país en construcción (I)

Què han estat Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera al llarg de la història? Realitats ben diferenciades, alguna cosa en comú que ens pugui identificar com a una unitat territorial, històrica, cultural…?  Ens uneixen només qüestions administratives perquè així es va decidir en el seu moment? Som un país, una nacionalitat, una comunitat autònoma? Som el que volem ser?

Amb la Constitució de 1931, la República Espanyola havia de resoldre la qüestió de les aspiracions d’autonomia de diverses regions de l’Estat, especialment de Catalunya i el País Basc. A les Illes, les idees i el sentiment autonomista tenien també la seva justificació històrica, geogràfica i sociocultural si bé que arrelats en sectors  intel·lectuals i polítics i amb escassa incidència  al conjunt de la societat.  L’Associació Cultural de Mallorca va promoure la redacció d’un avantprojecte d’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears i el juliol de 1931 es va convocar una assembla de municipis i entitats de les Illes al Teatre Principal de Palma. A Menorca els municipis es va reunir a es Mercadal però van decidir de no participar a l’Assemblea a Mallorca,  la qual cosa, en bona part, va impedir l’aprovació de l’Estatut.

Els motius de l’absència dels menorquins a l’Assemblea del Teatre Principal venien donats, d’una banda, per les reticències front a l’hegemonia de Mallorca damunt les altres illes; però, en bona part, per les dificultats d’arribar a una posició conjunta entre les diferents tendències en relació als lligams polítics i administratius que havia d’establir Menorca . Les postures dels menorquins eren bàsicament dues: els catalanistes, partidaris de la unió directa de Menorca amb Catalunya, i els menorquinistes, que preferien un règim autonòmic propi per a Menorca amb relació directa amb Madrid.

Entorn al tema hi va haver un intens debat en diversos àmbits de la intel·lectualitat i la política menorquina, especialment a través de “La Voz de Menorca”, diari republicà.  Crec que mon pare –Andrés Bosch y Anglada- en un article a “El Iris” (Cómo piensa Menorca, 14/07/31), llavors Diari Católico, resumeix bé l’estat de la qüestió i el desig d’una postura unitària que, malgrat tot, no va prosperar.

“Digámoslo con claridad: Ciudadela tiene más relación y más comunicación con Barcelona que con Palma. Muchos han visitado y vivido en Barcelona y desconocen la capital de la Provincia. Y esto ¿no podría atribuirse al descuido en que por parte de la urbe Balear se han tenido mutuas relaciones. (…) Sin embargo creemos que no debe il·lusionarnos la unión con Catalunya. Porque en Cataluña no se sienten tampoco nuestros problemes y no atenderían cumplidamente nuestros intereses. Cómo pensar, por tanto de ese problema? Que se forme ambiente, que nos demos cuenta de que está planteando y que nos formemos un criterio, un programa, un idelal regionalista, autonomista o federal para no ser arrollados por los graves sucesos que se avecinan.”

Posteriorment, hi va haver alguns intents més d’impulsar l’autonomia a les Illes que tampoc van reeixir, i es van frustrar definitivament amb la sublevació el 1936 d’una part de l’exèrcit contra la República. Naturalment, amb la derrota de la República i la posterior dictadura franquista, el tema de les autonomies va queda enterrat sota la ideologia de la “España Una, Grande y Libre”.

Amb la mort del Dictador el 1975, amb la Transició  es va iniciar la recuperació de la democràcia i es van reprendre amb força les aspiracions autonomistes.

Amb la nova Constitució Espanyola de 1978 es recuperaven les llibertats i els drets fonamentals, que s’havien perdut amb la dictadura  i es reconeixia el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions  que integraven l’Estat. L’organització territorial quedava regulada amb el títol VIII de la Constitució, que determina la funció de les províncies i les comunitats autònomes  a la vegada que estipula que, als arxipèlags, les illes tindran  la seva administració pròpia en forma de cabildos o consells.

A les Illes es van succeir una sèrie d’encontres i pactes el darrer dels quals es va dur a terme a través de l’Assemblea de Parlamentaris elegits a les Illes en la convocatòria de Corts Generals de 1977. Aquesta Assemblea es va cloure amb l’aprovació d’un Avantprojecte de Règim Transitori que donaria pas  a l’etapa preautonòmica, que duraria fins a l’aprovació definitiva de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears el 1983. Amb la Preautonomia Balears es van constituir un Consell General Interinsular, els Consells Insulars de Mallorca, Menorca i Eivissa-Formentera i es van transpassar les competències de la Diputació  Provincial i algunes altres compentècies  de l’Estat al Consell General Interinsular.

Amb l’Estatut, si bé que molt descafeïnat respecte de les expectatives inicials, s’establia un determinat règim d’autogovern  de les Illes, deixava enrere l’organització  com a província  i s’articulava com a Comunitat Autònoma amb el Parlament com a poder legislatiu i el Govern i els Consell Insulars com a òrgans executius. Es reconeixia finalment l’oficialitat de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, s’estipulaven les competències de la Comunitat i dels Consells, es regulava el funcionament del Tribunal Superior de Justícia, la hisenda, el patrimoni i l’economia, ordenació del territori i medi ambient.

Pel que fa a Menorca, es minvaven bona part dels recels cap a l’hegemonia de Mallorca amb la Llei electoral de 1986 que establia una proporcionalitat corregida en relació a la representativitat de cadascuna de les illes al Parlament Balear: 33 Diputats per Mallorca, 13 per Menorca, 12 per Eivissa i 1per Formentera.

Finalment, el febrer de 2007 es va aprovar una reforma de l’Estatut que definia les Illes Balears com a comunitat històrica, reconeixia els Consells Insulars com a institucions de la Comunitat Autònoma alhora que els atorgava capacitat normativa pròpia, i creava el Consell Insular de Formentera.

Comptam així avui amb un marc legal dins els marges del qual tenim la possibilitat d’anar construint-nos com a país sobre la base del que hem estat (la imprescindible memòria històrica), més enllà dels canvis constitucionals necessaris que incrementin les nostres possibilitats de decidir el què volem ser.

(Continuarà)

Andreu Bosch

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *