Rendició incondicional per Eduard Riudavets

ULLS PER LLEGIR

Rendició incondicional

“Personalment no sóc ni una emigrada, ni una refugiada, ni algú que busca asil polític. Sóc una escriptora que en un moment determinat va decidir no viure més al seu país, perquè el seu país no era seu”.

Dubravka Ugrešić va néixer el 1949 a Iugoslàvia, un país que ja no existeix. El 1993, va decidir exiliar-se després d’haver estat declarada enemic públic d’un acabat d’estrenar estat de Croàcia.

El museu de la rendició incondicional és clarament una novel·la fruit de les circumstàncies biogràfiques de l’autora. De fet pot llegir-se com una mena de reflexió sobre la memòria i l’exili. Tot coneixent la posició política d’ Ugrešić, favorable al manteniment de Iugoslàvia com a estat sobirà, no ens ha d’estranyar que tot el llibre estigui amarat d’un sentiment de pèrdua, de nostàlgia per allò que hauria pogut ser i no fou.

Un sentiment combatut, això sí, amb altes dosis de ràbia, sarcasme i menyspreu. No és una novel·la amable de cap de les maneres, però sens dubtes és una novel·la sincera. No pretén endolcir res. Ens mostra una realitat viscuda sense filtres, unes vivències nues sense màscares ni vels. Però, per a mi, el gran mèrit de l’autora es fer aquesta analítica a partit de fets quotidians, sovint gairebé fútils, que al cap i a la fi retraten el dolor i el desarrelament, l’absència i la malenconia.

En un dels seus capítols, la protagonista troba un mapa de Iugoslàvia en un mercat de Berlín i es dedica a recórrer-lo amb les puntes dels dits, seguint la toponímia dels records. “Què hi farem, alguns països duren el mateix que les persones”, li diu a un amic.

Però, paradoxalment, Ugrešić no vol rendir-se davant la nostàlgia. Rebutja fermament l’ostagia, el neologisme creat per definir aquest sentiment d’enyor (ost significa orient, est). Ben al contrari, es rebel·la contra la paràlisi del record i no defuig enfrontar les contradiccions. Perdre el passat és tan dur com descobrir, des de l’exili, que no desitges tornar-hi.

El museu de la rendició incondicional és un llibre construït a partir de petits fragments per donar impressió de esquinçament, de ruptura difícil d’esmenar: “És una obra construïda en fragments per donar la impressió de gran divisió, com en els quadres del Bosco, que et donen pistes en petites parts sobre un tot “, afirma l’escriptora en una de les seves entrevistes.

És ben lògic llavors que les fotografies tinguin un important paper en aquesta novel·la. De qualque manera l’ànima feta trossos que deixen les guerres –no oblidem que la divisió d’Iugoslàvia es produí enmig d’una sèrie d’enfrontaments bèl·lics dels quals el més sagnant fou l’agressió sèrbia a Bòsnia- es pot reconstruir amb fotografies talment com si fos un puzzle. Això és la intenció final de l’autora, refer en la mesura del que és possible una vida estripada.

Així, gran part de la novel·la succeeix a Berlín, on la protagonista s’estableix, una ciutat en la que de fet hi existia realment, segons he pogut saber, aquest museu de la rendició incondicional. No és una casualitat. Segons Ugrešić: “Berlín és la metàfora perfecta de totes les postguerres. Un símbol de la separació, el divorci i la reconstrucció, un mirador, un mirall on tots ens hi hauríem de reflectir per aprendre alguna cosa”.

Vull acabar aquest comentari amb una opinió molt personal. Crec que la ideologia no ens ha de fer cecs, hem de ser capaços de veure els errors, les mancances i fins i tot els crims allà on produeixin. El mirall del que parla l’autora ben sovint pot ser la literatura per molt incòmode que sigui i això està bé. Com també diu l’autora, “no seria normal sentir-se a gust sobre les ruïnes”. Aquesta novel·la n’és un bon exemple.

Eduard Riudavets

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *