La llei per Pilio Piris

D’AQUÍ I D’ALLÀ

La Llei

En un país on se’n fan llepadits de que l’imperi de la llei és el que està per damunt de tot, se’m fa estrany que el problema polític més gran que hi ha a Espanya en els últims 40 anys, el procés català, estigui en les decisions d’un sól jutge, del que no tenim la certesa fefaent de que estigui preparat per resoldre un conflicte de tal magnitud, del que els polítics, que són el que ho han de resoldre, han abdicat.

Pablo Llarena, va ser el número 1 de la seva promoció, vol dir que en teoria sap de lleis i va ser ell mateix que sent president de l’audiència va assegurar que l’única solució de l’encaix de Catalunya dins d’Espanya havia de ser exclusivament polític.

Darrerament la deriva del jutge Llarena, que clarament s’ha sortit del seu postulat de l’any 2012, és preocupant. No dubto que en el principi del cas català va seguir directrius del govern, però ara per ara, s’ha desempallegat d’ordres rebudes i ha decidit que és ell i uns quants més, entre ells fiscals, qui han de salvar la unitat d’Espanya. Una primera demostració del fet és la denegació de la llibertat a Joaquim Forn que el fiscal general de l’estat demanava i que ell en una demostració de força va dir no, emprant una retòrica rocambolesca, de destrucció de proves i que la mentalitat independentista subsisteix, com si fos quelcom que es pot esborrar amb tipex.

També vol jutjar uns fets que el govern de Madrid nega i ha negat sempre, quant diu que l’1 d’octubre a Catalunya no hi va haver cap referèndum ni cap declaració d’independència posterior, doncs en Llarena diu que sí i que els fets són constitutius de delite.

Un jutge que en una setmana barata de parer, quan havent sol·licitat la condició de complexa per a la causa catalana amb la finalitat de tenir més temps en la instrucció, ja que els sis mesos que marca la llei se li estaven esgotant, la transforma en exprés i en menys de 48 hores engarjola a una bona part de l’ex-govern català i una part de la mesa del parlament, curiosament en contra de moltes opinions periodístiques que predeien que no ho faria.

No entenc de temes jurídics, els he patit diverses vegades i passat el temps algunes sentències rebudes s’han esdevingut, per ser lleuger, en còmiques, per no dir en racistes i ofensives, quan la redacció se sortia de tota lògica, «la razón de mi decisión para dar razón a la parte contraria es que van mejor vestidos que usted» , vostè era jo.

En Llarena fa un recorregut estrambòtic en les seves interlocutòries que deixen a banda el fets reals i s’enfila per un món grandiloqüent, per donar força aparent a uns fets, que és el que correspon jutjar i que en no tenir-los els ha de donar aparença.

Una petita mostra: «Continuaron con la permanente i obsesiva actividad…», obsessiva, l’obsessió pot suggerir una malaltia mental, potser que el jutge tingui nocions de psiquiatria.

Una altre dita on ens diu que els ciutadans catalans són «muchedumbre» «Jordi Sánchez anardeció a la muchedumbre…»

En un altre paràgraf: «Al tiempo que Jordi Cuixart que le acompanyaba en su soflama…», soflama vol dir fingir, voler enganyar.

Escoltant a diferent juristes i professors de dret, altres ben segur estaran d’acord amb el jutge, sembla que les interlocutòries que redacta aquest senyor són de cara a la galeria, més pròximes a una novel·la imaginada que a una realitat del que va ocòrrer davant la delegació d’hisenda i d’altres fets que magnifica de forma exagerada.

Pilio Piris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *