‘Ready Player One’ Josep Coll Muñoz analitza el film del director Steven Spielberg

Dóna-li qualsevol cosa que te la convertirà en or. Dóna-li qualsevol gènere, temàtica o personatge que te’n sabrà treure partit. Aquest és Steven Spielberg, el millor director que existeix actualment en el planeta perquè és l’únic capaç de dirigir qualsevol tipus de pel·lícula i treure un resultat notable. Així ho fa amb Ready Player One una pel·lícula futurista que ens endinsa en el món virtual dels videojocs i Spielberg ens transporta en un viatge nostàlgic de dues hores, amb moltes referències al món del cinema dels anys vuitanta i noranta, com Back to the Future (1985) o El Resplandor (1980), a diferents videojocs o a sèries televisives.

Spielberg ens demostra que s’ha de tenir un do per crear i dirigir pel·lícules. Ell el té, i és un prodigi en això. De totes maneres, aquesta vegada ajuda que la cinta estigui basada en una novel·la de Ernest Cline publicada el 2011. La gran feinada d’Spilberg i de la productora de Ready Player One va ser aconseguir tots els drets de les pel·lícules a les qual es ret homenatge. El resultat és notable, no cent per cent igual a l’obra literària però força satisfactori. Sobretot pels nostàlgics del cinema dels anys vuitanta i noranta.

La pel·lícula ens ensenya, en la majoria del temps, un món virtual ple d’avatars, i això fa que no puguem tenir massa en compte les interpretacions. La majoria dels intèrprets principals són joves, i en els moments que estan davant la càmera, es nota que els hi falta aquell punt de frescor. En canvi, Mark Rylance fa una interpretació notable. El ja habitual col·laborador d’Spielberg, gran descobriment amb The Bridge of Spies (2015), fa una actuació molt seriosa i contundent.

Però clar, en una pel·lícula d’aquestes característiques el més important són els aspectes tècnics, i en aquesta, no fallen. Tot està cuidat al màxim detall i ens transporten en aquest món virtual d’Oasis amb una fotografia i uns efectes visuals excel·lents i molt ben treballats. Per contra, sembla que el muntatge per moments no sigui prou arriscat. També hem de destacar la banda sonora d’Alan Silvestri, que fa una notable composició i sap transportar-nos en molts moments en aquest fantàstic món d’Osis. Aquesta vegada, Spielberg no ha comptat amb el seu habitual col·laborador per compondre les melodies, el veterà John Williams, i això es nota. No s’ha de menysprear el treball de Silvestri, perquè és bo, però possiblement Williams ho hagués fet millor.

Per últim, s’ha de dir que el guió de la pel·lícula és força previsible. Tothom sap com acabarà la pel·lícula abans que comenci, però l’important és el missatge que es vol transmetre. No oblidem que és una cinta pensada per tot tipus de públic. Per tant, aquest guió previsible segurament és deu a què els més petits puguin entendre perfectament la trama. De fet, la pel·lícula té dos missatges molt valuosos pels més joves (i també pels grans): no és bo abusar dels videojocs ni les noves tecnologies i que viure al món real és el més bonic que hi ha i no ho hauríem de canviar per res.

Aquesta és la màgia de Ready Player One. Spielberg sap anar més enllà de la ciència-ficció, de les aventures i de l’acció per crear una pel·lícula d’allò més entretinguda, àgil i força innovadora. Un film d’una gran qualitat visual i que et transporta per dues hores en un món virtual, però quan en surts et dónes compte que no hi ha res més bonic que viure en el món real, tot i que també tindràs unes ganes immenses de tornar a veure la pel·lícula. Spielberg és capaç de transmetre’ns tot això. És un geni.

  • Direcció: 8
  • Interpretació: 6’5
  • Guió: 7
  • Banda Sonora: 7
  • Aspectes tècnics: 8’2
  • Maquillatge, perruqueria i vestuari: 5’66
  • Satisfacció: 9
  • NOTA FINAL: 7’33

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *