Un home que se’n vaper Eduard Riudavets

ULLS PER LLEGIR

Un home que se’n va

L’altra setmana comentava l’obra de Daniel Mendelshon, Els enfonsats. Al llegir l’article, ja publicat a la revista, m’ha vengut el cap Un home se’n va de Vicenç Villatoro. El motiu d’aquesta associació d’idees és ben simple: Villatoro encapçala el seu llibre amb una cita de l’obra de Mendelshon. Concretament aquesta: “Fa temps, quan jo tenia sis o set o vuit anys, de vegades entrava en una cambra i algunes persones es posaven a plorar”.

No és per res estrany que Villatoro hagi escollit aquest petit fragment de “Els enfonsats” per obrir la seva obra. El record, la importància de la memòria és allò que tenen en comú.

He parlar dues vegades en ma vida amb Vicenç Villatoro, la primera a una trobada sobre nacionalisme als Països Catalans i a un acte de l’Institut Ramon Llull, la segona. Ambdues em va impressionar pel seu bagatge cultural, pels seus molts coneixements i per la profunditat de les seves reflexions. Per altra banda no en sabia res de la seva biografia, de la seva història personal, dels seus orígens. Un home que se’n va omple, precisament, aquests buits.

Vicenç Villatoro ens explica, llavors, les arrels de l’emigració del seu avi des de Castro del Rio, a Còrdova, fins a la Terrassa industrial de l’època franquista. Les peripècies de la seva vida, marcada per la guerra, per la condemna a mort, per dos anys esperant cada dia l’execució, per la presó i per l’asfíxia vital a un petit poble de la postguerra, fins a la recerca d’un recomençament i la possibilitat d’aconseguir una vida millor per als seus fills.

És una novel·la que ens fa sentir. No ens permet ser simples lectors, observadors asèptics, ans al contrari ens obliga a sentir, a viure la vida del protagonista, Vicente Villatoro Porcel. A assaborir l’amargor de la derrota i la dolçor just insinuada d’un futur més just. Val a dir que moltes de les vivències que se’ns relaten no em són alienes. Tots els infants nascuts a la postguerra, fills i néts dels vençuts, hem pogut viure’n de semblants: el silenci sobre la desfeta, la preocupació pels fills, les economies constants, el rebuig al triomfalisme de la dictadura…Ho he de dir ben clar, he gaudit i alhora patit força amb la lectura d’Un home que se’n va. Justament això és el segell de la bona literatura.

Xavier Serrahima escriu respecte a aquesta novel·la: “Captivat, ni tan sols em vaig plantejar de quin tipus d’obra es tractava: d’una novel·la?, d’un llibre de memòries?, d’un assaig d’interpretació històrica?, d’una pregona i insospitada exploració de la naturalesa humana? Per més que sigui tot això —tot això, alhora i bastant més: “he decidit d’escriure aquesta història a la manera de les novel·les; no del tot, una mica”.—, proposar-se de definir-lo, qualificar-ho o, encara menys, classificar-ho, fora tan absurd, infructuós com inútil. Entre d’altres raons, per una de principal, perquè determinar és reduir, perquè no es pot limitar allò que el mateix autor no ha volgut limitar.(…)

Si sou d’aquells als quals, malgrat tots els malgrats, us cal un punt de referència, que us ofereixi estabilitat seguretat o certesa allí on no n’hi ha ni n’hi pot haver, em limitaré a dir-vos que aquesta esplèndida obra de l’autor egarenc és un viatge existencial a la recerca de les seves arrels —familiars, històriques, geogràfiques i nacionals.

Així és. No cal afegir-hi res més. Només, potser, acabar aquest escrit amb el poema d’Espriu que encapçala un dels capítols de la novel·la i que, al meu parer, defineix allò que ens transmet:

Enllà de l’odi altíssim de la presó, potser

els tendres camps encara són caminats pel sol?

Si retornava als ulls l’or enyorat dels dies,

si m’allunyava endins del gran triomf del groc!”

Eduard Riudavets

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *