Violència
Pilio Piris

D’AQUÍ I D’ALLÀ

Violencia

La violència sol ser patrimoni dels més forts, dels que ho són físicament, dels qui tenen armes, dels qui tenen poder i també dels que van escassos d’esma, entre molts d’altres.

La violència pot prendre multitud de formes. Una, la més visible és la que ens deixa veure tancs que maten gent, avions que tiren bombes, míssils creuant el cel, suïcides que sembren pànic i mort en nom del seu déu, violadors, policies aporrinant a dret i tort,  els que assassinen la seva parella i tants i tants que fan ús de la violència com la cosa més normal.

També existeix la violència subtil, la que no és aparent però pot fet molt mal. La psicològica entre parelles, alumnes d’escola i una de molt important la que exerceixen els governs, principalment els dictatorials i els d’escassa democràcia, que normalment l’emmascaren amb lleis que ells diuen que són per protegir la població.

L’expressió màxima de la violència és sens dubte una guerra i el pòsit que deixa entre els que la sobreviuen. Com en el cas d’Espanya la violència que es genera molts anys després de haver-se acabat, amb la necessitat imperiosa del guanyador de mantenir viu el record de la victòria.

L’Espanya d’avui dia, amb un govern hereu de les màximes del dictador, amb un cap d’estat incapaç de desfer-se’n del seu propi govern que l’atia per un camí dubtós, incapaç de prendre les regnes per fer un país modern, o al manco ser neutral amb les seves decisions, on la cultura de la simbologia franquista no decau, ans es més visible cada dia. Jutges que prohibeixen canvis de noms de carrers que estan dedicats a militars assassins, monuments intocables que mantenen viu el record de la violència d’una guerra, banderes inconstitucionals que pul·lulen tranquil·lament, i aquella expressió que mai ha estat real “d’una, gran i lliure”, que ja el dictador va intentar mantenir com a veritable sense escatimar cap mena de violència  i que els seus acòlits actuals segueixen al peu de la lletra, en fets i en violència.

Poc o res ha canviat, just els personatges del set, on avui hi trobem camisetes, rastes i cabells en coa de cavall en homes i un ministre perdona vides que el guió li fa dir, “pensi que vostè està aquí portant un llac groc que m’ofèn”, pensament inequívoc de gent que no entén el concepte de democràcia.

És molt dur haver d’admetre que ministres actuals cantin l’himne de la legió “ El novio de la muerte” i que diguin, quan se’ls hi recrimina, que forma part de la cultura del país, deixant ben explícit que  la violència és per emporuguir  al poble.

Un moviment que ha exacerbat la violència d’estat en els últims anys i més en els últims mesos és sens dubte l’influència del catalanisme i les seves propostes d’una transformació radical d’un país que està aferrat a uns principis caducats i que l’estat, rei inclòs, no vol moure un mil·límetre. Per aconseguir-ho desferma tota la violència que pot, empresonant gent, des de cantants, titellaires, polítics, fins el súmmum del ridícul de prohibir un color, el prohibeix perquè no el pot empresonar.

Espanya, els seus governants tenen una por atàvica a l’inconegut i a cada nova generació intenta inculcar la por al futur. I no dubte en descarregar l’ira i la repressió a qualsevol moviment que mostri als espanyols una altre manera de viure que no sigui la seva.

Pilio Piris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *