Jo
Eduard Riudavets

ULLS PER LLEGIR

Jo

Aquest darrer cap de setmana he rellegit un llibre que fa anys que tinc a les meves prestatgeries. Yo, etcétera de Susan Sontang. He tornat a gaudir d’aquestes vuit històries breus que ens permeten pegar una ullada a l’univers d’aquesta gran escriptora americana. Parlem, llavors, breument de la seva vida i la seva obra.

Susan Sontang, d’arrels jueves, va educar-se inicialment a Arizona i Califòrnia. Llicenciada en Filosofia i Lletres per les Universitats de Chicago i Harvard, va donar-se a conèixer amb una recopilació d’assaigs i articles periodístics. El 1968 fou enviada com a corresponsal de guerra a la Guerra del Vietnam, conflicte que la impactà enormement.

Susan Sontag fou una extraordinària assagista i novel·lista; una pensadora inusual en el món cultural dels Estats Units, que amb els seus punts de vista va crear una imatge del món contemporani. Va fer crítica de la societat nord-americana i de la guerra, de totes les guerres, i també de la posició europea i nord-americana en la Guerra dels Balcans. Una rebel amb causa, preocupada pel grups vulnerables i per les dones.

Morí a la ciutat de Nova York el 28 de desembre de 2004 com a conseqüència d’una leucèmia.

Les narracions de Yo, etcétera són diverses, sense un aparent lligam entre elles. Si més no, a l’acabar la lectura t’adones d’un element comú: el dubte, el dubte constant sobre la pròpia condició humana. La necessitat de no donar res per absolut, de qüestionar-ho tot. El dubte com a preu a pagar per la llibertat personal.

De les vuit narracions dues m’han arribat especialment, i per motius ben diferents. La primera “Repaso de antiguas quejas” és, de fet, una extensa explicació dels motius per deixar de pertànyer a una determinada organització, una explicació que a la vegada ens fa saber les característiques d’aquesta organització, les seves febleses i mancances. És, de fet, un clam per la independència de criteri més enllà de l’obediència i la servitud.

La segona, per a mi la millor del llibre, porta el títol de “Declaración”. 

Talment podria assemblar una sèrie de notes de dietari sense un fil conductor però, sens dubtes, no és així. El conjunt ens dibuixa la relació d’una dona, pot ser la mateixa autora, amb una amiga que pateix una depressió mentre se’ns intercalen reflexions sobre art, sobre el potencial d’un escriptor rebel i la historia de tres dones negres (Doris I, Doris II i Doris III).

Tot plegat podria assemblar un despropòsit però Sontag aconsegueix de ple allò que es proposava: a l’acabar la narració notes  sensació d’incomoditat, de desassossec.

Hi ha quelcom subjacent al relat que et provoca aquest sentiment. Cal pensar-hi. Aleshores t’adones que Sontag ens ha vet viure la soledat, el desempar, la buidor infinita que, a la nostra societat, hi ha rere moltes vides.

Sontag ensorra la façana, deixa les vides nues a la vista, es desfà dels oripells del fals benestar que ens volen vendre com a felicitat.

Deia Susan Sontag en una entrevista que “la mentida és la forma més simple d’autodefensa”. A Yo, etcétera no hi ha lloc per a la mentida. Ens deixa davant la veritat sense màscares. Això gairebé mai és agradable. És només necessari.

Eduard Riudavets

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *