A les acaballes de la seva vida, la Maria Badia observa la cuina i seu a taula. Vol trobar la manera d’explicar tot el que ha viscut: les criatures que ha cuidat, les cases on ha cuinat, l’amor i el desamor, l’amistat, la família, la guerra, la seva passió pels fogons. Quan troba un quadern pensat per apuntar-hi receptes, se li il·lumina la mirada: seran els plats que ha cuinat els que ordenaran els seus records.
La Laura, en canvi, viu en l’obscuritat d’una lluita desesperada que fa massa que dura. Vol recuperar el control emocional mitjançant l’escriptura, però només troba un cert refugi en les converses amb un jove veí i en les visites a la seva àvia. Li llegeix en veu alta un llibre sobre la vida d’una cuinera de l’Espluga de Francolí. L’àvia escolta i no diu res: hi ha alguna cosa en aquesta història, però, que la remou ben endins.
Vet aquí, llavors, un breu resum de l’argument d’un dels llibres que, aquests darrers mesos, més m’ha impressionat. He de confessar que no m’ho esperava. Em feia por trobar-me una novel·leta buida que, arran de la popularitat de tot el relacionat amb els afers culinaris, enllacés una narració amable amb una mena de receptari. Res més lluny de la realitat. El camí de les aigües, de Carme Martí, és una novel·la honesta, dura, clara i corprenedora.
Mentre a la seva obra anterior, Un cel de plom, Carme Martí es centrava en la figura de Neus Català, supervivent del camp de concentració nazi de Ravensbrück, a El camí de les aigües ens parla de les dones que no marxaren a l’exili després de la victòria de la rebel·lió militar del general Franco. En paraules de la mateixa autora: “Parlo de dones anònimes i de com van tirar endavant les famílies en uns camins plens de pedres i entrebancs”.
Estic convençut que moltes persones de la meva generació hauran reconegut moltes de les vivències que apareixen a la novel·la, vivències narrades per mares o àvies: la fam de la postguerra, la necessitat de treballar de criada en una casa benestant –anar llogada, deien a Menorca-, la prepotència dels vencedors, l’esperança posada en els fills…Un rosari d’emocions, arrelades a fets, que basteixen el caràcter d’una època. I sempre present la cuina:
“L’escudella era el gust i l’olor de la infantesa. El record de la llar de foc anava lligat al de la caldera fumejant. Va ser un dels primers plats que va cuinar per als senyors suïssos. Després de tastar-la, la van felicitar i li van demanar que l’afegís als menús de cada setmana. Il·lusionada, va pensar que potser se la quedarien.
En una olla amb tres litres d’aigua freda posava un os de vedella, un os de l’espinada del porc, un os de pernil, un tall de cansalada, un tros de conill de vedella i un de coll de be, un quart de gallina, un bon grapat de cigrons i una cullerada sopera de sal. Quan arrencava el bull, en retirava les impureses i dues hores després hi afegia, tot tallat a daus petits: una pastanaga, una patata, una penca d’api, un bon bocí de botifarra negra i una fulla de col. Ho deixava vint minuts més i hi tirava tres unces d’arròs, tres de fideus dobles i afinava de sal. Un cop cuit, ho deixava reposar deu minuts, retirava els ossos de l’olla i deixava a trossets petits la vedella i la gallina”.
Des d’aquesta escudella al canelons tot passant pel ranxo de la guerra, Carme Martí ens porta, de recepta en recepta,a conèixer un bocí de la història que no hauria de ser oblidada. La història d’aquelles dones que des de la modèstia i sovint el silenci han servat la nostra cultura, les nostres tradicions, i també el nostre sentiment com a poble. Veritables heroïnes que cuinant, cosint, treballant el camp, criant els fills, van mantenir-se fermes. Des del silenci mai claudicaren. Una novel·la com El camí de les aigües és un homenatge. Novel·les com aquesta sempre ens fan falta.
