QUADERN DE BITÀCOLA
Humans sense por ni complexes!
Una estadística que abraça els continents (tots, manco Oceania) parla que hi ha una mitja d’un capellà catòlic assassinat cada onze dies. I, per més “inri”, l’estadística afegeix que dos d’ells són duts a terme per persones a qui han intentat ajudar.
Dades damunt sa taula, podria reflexionar per què vivim més assassinats de cristians que en els primers temps, o, també, per què actualment algú manifesta que ser capellà és, i segons on, una “professió de risc” a l’estil que ho és el poder judicial en situacions de màfia. Aquests dies, i a dins d’aquest clima, el Papa Francesc ens recorda a Ignasi Ellacurria i els seus companys jesuïtes màrtirs, assassinats a El Salvador (19 novembre 1989), i, també, al Bisbe Oscar Romero assassinat celebrant l’Eucaristia el 24 març 1980.
La meva reflexió, però, s’encamina a la constatació de dues realitats. La primera, vivim a una societat que beu del que històricament coneixem com a paganisme o desaparició de la transcendència, i, segona, la nostra societat és cridada pel Papa Francesc a viure segons les benaurances. Benaurances que suggereixen, prou ho sabem, un Déu transcendent.
Quin camí seguir? El que assenyala la transcendència o el que la nega? Avui les creences es van multiplicant i s’incorporen en el comportament humà. Sorgeix un politeisme que marca la vida quotidiana d’una part no menyspreable de la ciutadania. Una espècie de catecisme laic que pretén tenir resposta per a tot i per a tots. Un catecisme que no refusa l’espiritualitat ni l’experiència del sagrat, però que creu, imita i adora uns déus mundans, no transcendents: la naturalesa, el cos i la imatge, l’Estat, la meditació, el sexe, el plaer, la immediatesa, la velocitat, l’esport, la gastronomia, la frivolitat, la superficialitat, la mediocritat, el mercat, la “pela”, Internet, les ganes de viure omnipresent, l’egoisme de pretendre ser déu, …
En aquest context, la creença en un Déu transcendent que ens crida anar més enllà i a viure les benaurances, és una opció més. Opció que el catecisme laic aspira fer desaparèixer. Res de nou a dins de la història humana! Tornam a viure l’enèsima resurrecció d’un paganisme que atempta contra un Déu que ens crida mirar i anar més enllà: “duc in altum!”.
No podem viure sense creences. Les creences, teistes o paganes, són imprescindibles per atorgar sentit a la vida. Encara que, tot s’ha de dir, avui sembla que per alguns contemporanis, el sentit de la vida s’ha de fonamentar en el seu no sentit. Com sempre, vivim entre la diversitat més variada. Tots mereixem respecte, però necessitam dialogar pacíficament i amb ganes d’aprendre mútuament.
Creiem de ver que la fe és un producte “de la infància de la humanitat”? Un producte que ha de desaparèixer a favor de la racionalitat i de la ciència? No pocs experimentam que es van equivocar aquells que afirmaven que “superada la religió”, l’Home, el Superhome, o la Raó, o la Revolució, ocuparien el lloc del Déu destronat i construirien una societat conforme al “ben ésser” i al “benestar”.
La història, amb les seves negacions i afirmacions, demostra que som “homo religiosus”. Que la religiositat és, per naturalesa, una necessitat i una manifestació íntima de la nostra realitat.
Vist el que he vist, jo opt per seguir el camí de les benaurances. Camí de descoberta d’un Déu que ens demana ser extremadament humans, humans sense por ni complexes. Humans “religiosus” que transmeten la santedat que sols en Déu es troba. Santedat que, com assenyala el Papa Francesc, presenta el “rostre més bell” de la humanitat.
J. Bosco Faner i Bagur
