“No és abús és violació”
per Andreu Bosch

VELES E VENTS

“No és abús és violació”

La sentència de l’Audiència Provincial de Navarra del cas de La Manada, del passat 26 de maig, que jutjava els fets ocorreguts als Sanfermins de 2016 en què cinc homes, entre ells un militar i un guàrdia civil, van arraconar una al·lota de 18 anys a l’entrada d’un pis i la van penetrar fins a 11 vegades vaginalment, analment i bucal, va considerar que aquests fets no constituïen un delicte de violació i només els va condemnar per abús sexual ja que, al seu parer, no hi va haver ni intimidació ni violència.

Aquesta sentència ha provocat una gran reacció de rebuig a nivell nacional i  també internacionalment, amb múltiples manifestacions (a Ciutadella, també, amb la valenta intervenció d’unes al·lotes), protestes i comunicats de col·lectius, de ciutadans i de persones de prestigi, en considerar que els fets provats en la sentència demostren clarament la intimidació i la violència i que de cap manera hi va haver consentiment. La màxima indignació la va provocar el magistrat Ricardo González que, amb el seu vot particular, demanava l’absolució dels acusats amb uns arguments tals com que els actes sexuals es van realitzar en un ambient de “jolgorio y regocijo”. Els clams més sentits van ser: “No és abús, és violació” i “NO és NO”.

Els missatges que dóna la sentència a la societat són molt greus. La sentència posa el focus damunt la dona i damunt els agressors, com si la violència s’hagués de provar d’acord amb el nivell de resistència de la dona – fins a la mort si convé – i no amb l’actitud dels agressors. Més d’una dona ha estat assassinada per resistir-se a l’agressió. El jutge Garzón ho diu ben clar en un article publicat a eldiario.es.: els homes podeu violar excepte si elles estan disposades a morir. I a les dones: haureu d’estar disposades a morir si voleu que us considerin víctimes de violació.

En una carta dirigida al Ministeri de Justícia i  la ciutadania, un col·lectiu que recull la veu de més de 1700 professionals de la psicologia i la psiquiatria, afirma que no té sentit plantejar la qüestió del consentiment o la resistència ja que, davant d’una situació d’amenaça de mort, lesió greu o violència sexual, és comuna una resposta d’immobilització quan no és possible lluitar ni fugir.

A ran de la sentència, una periodista va crear al seu compte de Twitter el hashtag #cuéntalo. Milers de dones hi van compartir experiències traumàtiques que havien viscut. L’escriptora Gabriela Wiener, reflexiona sobre el dany irreparable causat amb les agressions sexuals en el sentit que, especialment en les primeres experiències sexuals, es pot associar de manera permanent el sexe amb l’agressió. Cit textualment:  “Otra le dijo que se había masturbado una vez pensando en el sexo que tenía con esa pareja que la había manipulado y abusado de ella, y de toda la culpa que sintió. Le hablamos de tantas mujeres violadas cuando eran niñas y que hoy cuando lloran sienten una especie de excitación fuera de lugar, porque un desgraciado decidió que por el resto de su vida trauma y sexualidad fueran indesligables”.

La cultura patriarcal i masclista crea uns patrons de conducta sexual en què, per als homes, la violència està associada a l’erotisme mentre que el sotmetiment ho està per a les dones. I en aquest imaginari patriarcal consideram que a les dones se les ha d’insistir a acceptar el sexe encara que de tot d’una no ho vulguin. A quantitat d’escenes que surten als mitjans audiovisuals (cinema, anuncis publicitaris, programes de televisió…) hi ha associat el plaer sexual amb la violència.

És necessari, per tant un canvi en la percepció social de la sexualitat, introduir la perspectiva de gènere en les relacions personals, erotitzar el consentiment com diu Wiener, entre moltes altres coses.

La sentència, a més, fa un dany important al sistema judicial perquè crea una esquerda entre la justícia i el sentir de la gent. La Constitució diu que la justícia emana del poble i és administrada pels jutges i magistrats. Així que és necessari que hi hagi una concordança entre ambdues parts perquè la justícia sigui tal.

Una cosa és la llei i l’altre és la interpretació que se’n fa. I, en aquest cas, es veu clarament que la sentència obeeix a una interpretació de la llei des d’una perspectiva patriarcal, masclista, que considera la dona com un objecte sexual, que fomenta l’actitud de domini de l’home damunt la dona.  S’ha dit que s’ha de reformar el codi penal perquè aquestes sentències no es produeixin. Segurament açò és necessari però ho és més encara evitar que s’imparteixi justícia amb aquesta mentalitat ja sigui impedint que jutges així es puguin fer càrrec de casos d’aquesta naturalesa, ja sigui amb formació de perspectiva de gènere a la carrera judicial i en el sistema d’accés a la judicatura.

Andreu Bosch

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *