Festa musical plena de virtuosisme tècnic i expressiu 46è Festival de Música d’Estiu de Ciutadella 2018

Si és cert que al virtuosisme musical el podem dividir en la part tècnica (per l’especial dificultat de la composició) i en l’aspecte expressiu (per la capacitat de transmetre sensacions i emocions al públic), el Trio Villanueva-Dumont va executar ambdós apartats amb nota màxima. Les peces triades, sobretot la de Brahms, tenien el risc afegit de ser composicions denses i llargament interpretades, clàssics de sempre, i, a més, de fer-ho en versions que inicialment no eren les originals exactament per a aquests instruments.

Però, tot i l’enorme xafogor de la nit, res d’açò va ser obstacle perquè la conjunció entre viola, violoncel i piano (en duet o trio, segons el cas) fos realment magnífica. Amb aquest doble virtuosisme que va fer cantar els instruments de corda d’Isabel Villanueva i Fermín Villanueva i que feu que el piano de François Dumont es convertís no en un pur acompanyament sinó en un participant de ple també com a protagonista de la festa musical.

La nit d’aquest passat dilluns 30 de juliol, del tercer concert del 46è Festival de Música d’Estiu que organitza Joventuts Musicals al Claustre del Seminari de Ciutadella, s’encetà amb la Sonata Arpeggione per a violoncel i piano que Schubert va escriure l’any 1824, llavors, però, específicament per a piano i arpeggione, un instrument actualment desaparegut i sobre el qual hi ha poquíssimes composicions, i essent aquesta segurament la més important.

El violoncel de Fermín Villanueva va fer en aquest cas d’arpeggione i l’inici, amb el piano com a plorant i el violoncel fregat virtuosament amb aires de dansa i a un bon ritme, duent ara el pes de la interpretació, ja va ser una declaració d’intencions. Açò també quant als contrastos i diferents colors que s’hi escoltaren, passant per moments més suaus i tranquils i amb alguns passatges de notes dissonants per plasmar la varietat, i amb un final compassat i trepidant on el necessari virtuosisme tècnic s’acompanyà d’una expressivitat que, si més no, no semblà tan fàcil d’aconseguir.

La peça central, encara abans del descans, va ser el Trio per a viola, violoncel i piano composat en 1891 per J. Brahms, inicialment per a clarinet i no per a viola i en una peça de maduresa del músic alemany, escrita després de la seva idea de retirar-se de la composició i en conèixer casualment al clarinetista Mühlfeld. Tot i així, fou el propi Brahms, enamorat també de la viola, qui en va escriure aquesta altra versió per a aquest instrument en substitució del clarinet.

El llenguatge hipersensible de Brahms, carregat també de certs punts de dramatisme, amb moments d’una gamma immensa de colors i d’expressivitat, i també combinats, aposta, amb altres de certa sensació d’inestabilitat rítmica, va ser executat de manera precisa pel Trio Villanueva-Dumont, introduint matisos fins a l’infinit i conjuntats com si anessin, figuradament, en vaixell, com fou també la sensació sobretot en alguns dels passatges més lents de l’obra, amb tota una expressivitat interior que transmetia seguretat i elegància de facturació.

La segona part restà dedicada a la Sonata en la major per a viola i piano (1886) de César Frank, inicialment escrita per a violí però que ràpidament es feu oblidar, novament, per l’expressivitat (tècnica i emotiva) d’Isabel Villanueva amb la seva particular viola, una Enrico Catenar feta a Torí l’any 1670. Si bé el tema principal reapareix amb variants a cadascun dels quatre moviments, fou en l’allegretto poco mosso del final quan l’impacte per l’emotiva melodia es deixà notar més entre el públic, escoltant el brillant darrer tram de la peça i, suaument i sense rigidesa, l’execució tècnica i expressiva boni bé perfecte d’Isabel Villanueva, tot i també la densitat de la Sonata.

Aquest brillant final de programa va tenir continuïtat, mantenint la intensitat tot i que més pausadament, amb el regal com a bis del tema Beau Soir (Polit Fosquet) que Claude Debussy va escriure devers l’any 1880, quan encara no tenia 20 anys. Aquest tema, que precisament Isabel Villanueva i François Dumont tenen gravat al seu disc Bohèmes, és una cançó en què Debussy posà música a un poema de Paul Bourget, per tal que fos interpretada amb piano i veu. En aquest cas, la veu fou substituïda per la viola de Villanueva, que, és clar, no canta, però sí que es pot dir allò de què “de haberlas haylas”.

Baleària

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.