“Duelo”, per Eduard Riudavets

Si fa unes setmanes parlava, en aquesta mateixa secció, de Monasterio d’Eduardo Halfon, ara torn al mateix autor per comentar una altra de les seves obres: Duelo.

És també una novel·la breu, una novel·la, però, que en poques pàgines condensa tot un món de sentiments i records. Records,vet aquí la paraula clau. És un llibre que ens parla dels records i de la investigació per destriar allò que crèiem saber d’allò que realment va succeir.

Records d’infància i joventut d’un noi jueu guatemalenc (el mateix Halfon potser), records familiars -els avis, els pares, els oncles, el germà-, records nítids, però traspassats per un misteri, per la boira d’una veritat o d’una mentida sense aclarir: Va morir el nen Salomó, germà gran del pare, als cinc anys, ofegat al llac Amatitlán? Aquesta va ser la veritat oficial de la família, però massa embolicada en silencis, xiuxiuejos, mitges veritats.

El nen Salomó i la seva mort. Aquest és el nucli de la novel·la, l’enigma que envolta altres enigmes. L’objectiu de la investigació que mobilitza els records i fa aparèixer en escena a tots els personatges d’una família que viu –com pot ser ho fan totes- entorn d’un passat que no es desvetlla.

Halfon es desplaça per espais i territoris -Guatemala, Miami, Nova York, Polònia … – que conformen el mapa tràgic de la família -camps de concentració inclosos-, per les seves ressonàncies culturals -jueves, àrabs, llatines, nord-americanes-, i ho fa tot enfilant escenes breus, anat del present al passat en una mena de pelegrinatge pels mapes d’una història familiar que és, de fet, la història d’una època.

“Se llamaba Salomón. Murió cuando tenía cinco años, ahogado en el lago Amatitlán. Así me decían de niño, en Guatemala. Que el hermano mayor de mi padre, el hijo primogénito de mis abuelos, el que hubiese sido mi tío Salomón, había muerto ahogado en el lago Amatitlán, en un accidente, cuando tenía mi misma edad, y que jamás habían encontrado su cuerpo. Nosotros pasábamos todos los fines de semana en el chalet de mis abuelos en Amatitlán, a la orilla del lago, y yo no podía ver ese lago sin imaginarme que de pronto aparecía el cuerpo sin vida del niño Salomón. Siempre me lo imaginaba pálido y desnudo, y siempre flotando boca abajo cerca del viejo muelle de madera…”

Aquesta imatge enceta la narració. Aquesta imatge de qualque manera també la tanca. Halfon aconsegueix entremig fer-nos viure el seu món. És capaç de gestionar el misteri des de la sensibilitat i la tendresa, defugint explicacions mecàniques o de caire simplement detectivesc.

Ben al contrari, Halfon ens aporta les explicacions des dels sentiments, des del dolor, des del dol que dóna títol al llibre. Aconsegueix que empatitzem amb una família que, arrossegada a Nicaragua per mor de la persecució nazi, no oblida els seus orígens alhora que va bastint una nova vida.

“Usted no escribirá nada sobre esto, me preguntó o me ordenó mi papá, su índice elevado, su tono a medio camino entre súplica y mandamiento. Pensé en responderle que un escritor nunca sabe de qué escribirá, que un escritor no elige sus historias sino que éstas lo eligen a él, que un escritor no es más que una hoja seca en el soplo de su propia narrativa. Pero por suerte no dije nada. Usted no escribirá nada sobre esto, repitió mi papá, su tono ahora más fuerte, casi autoritario. Sentí el peso de sus palabras. Por supuesto que no, le dije, quizás sincero, o quizás ya sabiendo que ninguna historia es imperativa, ninguna historia necesaria, salvo aquellas que alguien nos prohíbe contar”.

Allò que algú ens prohibeix contar és allò que cal contar. Així Halfon ens permet compartir els seus records, participar de la seva vida i ho ha amb una narració que no ens deixa, de cap manera, indiferents. Amb poques paraules ens diu molt, molt. Un llibre on els sentiments són els que parlen. Un llibre que cal llegir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *