La responsabilitat dels periodistes i de tots (J. Bosco Faner Bagur)

En varis textos del Papa Francesc, que es refereixen al llibre “Diez cosas que el Papa Francisco propone a los periodistas” (Publicaciones Claretianas), podem trobar alguns punts de referència per fugir de la desinformació que suposa abusar de la llibertat d’expressió i un greu prejudici per el bon desenvolupament de l’opinió pública. Els periodistes i els mitjans de comunicació han de prendre “consciència” del poder que tenen entre mans i han d’ajudar a crear una societat a favor de la dignitat de les persones i no al contrari. Aquest és el pensament del Papa Francesc:

1.Fugir de la desinformació consisteix en no tractar la vida de les persones, de la família, de la societat d’una manera sensacionalista (…) sense respectar a les persones i els valors que es posen en lloc. Les històries humanes no s’han d’instrumentalitzar mai. Al seu darrere sempre hi ha la vida de les persones.

2.Fugir de la desinformació consisteix, també, en no “ampliar” indegudament. I s’amplia indegudament quan es tendeix a saturar la nostra percepció amb un excés d’eslògans que, en tost de posar en moviment el pensament, l’anul·len.

3.Fugir de la desinformació consisteix també en no fer-nos immunes a les tragèdies alienes. Són tantes les imatges que ens envaeixen que veiem el dolor, però no el tocam,; sentim el plor, però no el consolam; veiem la set, però no la satisfem. Així, moltes vides, formen part d’una notícia que prest acabarà i en començarà una altra. I mentre canvien les notícies, el dolor, la fam i la set no canvien. Resulta clar: Ens hem acostumat tant a tot açò, que ja no ens crida l’atenció.

4.Fugir de la desinformació significa també que, encara que no sempre és fàcil fer-se amb la veritat, s’ha de tenir present que en la vida no tot és blanc o negre. També en el periodisme resulta necessari discernir entre els matisos grisos del que passa i que és necessari narrar (…), tot apropant-se com més millor a la veritat dels fets i mai dir o escriure en consciència el que no és vertader.

  1. Fugir de la calumnia és, abans de res, no caure en els interessos d’una part, siguin econòmics o polítics. És fugir del xafarderisme, que és una forma de terrorisme, perquè es pot “matar a algú només amb la llengua”. I, si açò és vàlid per a les persones individuals, la família o el treball, tant més val per els periodistes, perquè la seva veu arriba a molts, i és una arma molt potent.
  2. Fugir de la desinformació suposa evitar dir les coses que suprimeixen la reputació de les persones. Açò no vol dir deixar d’informar sobre les injustícies i les corrupcions, sinó veure les dades i dir-les; sí, hi ha corrupció aquí, per açò, allò i allò altre… Després, si un periodista és un vertader professional, si s’equivoca, ha de demanar perdó. Hem de jutjar situacions de pecat, però no a les persones. Sols Déu llegeix la profunditat dels nostres cors.
  3. Fugir de la desinformació significa, per tant, esperar a la justícia i no donar abans un judici mediàtic, perquè açò no ajuda. La vida d’una persona injustament difamada pot ser destruïda per sempre.
  4. Fugir de la difamació significa no condemnar als presumptes culpables al descrèdit social abans de ser jutjats, tampoc manipular les víctimes amb finalitat sensacionalista fent-les reviure públicament el dolor sofert. El periodisme no es pot convertir en un arma de destrucció de les persones.

I el que és vàlid per qui usa dels mitjans de comunicació, també és vàlid per a tots. Hem de mesurar el que diem al carrer, al facebook, als Gmails, als WhatsApps, …

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *