Una autèntica exhibició, en tots els sentits, des del minut zero fins al darrer bis. L’actuació de Judith Jáuregui al Festival de Música d’Estiu de Ciutadella, el vespre del dilluns 6 d’agost al Claustre del Seminari, va tornar a deixar empremta entre el públic, que, la veritat sigui dita, no hi va assistir en gran nombre donada la qualitat del concert. Però qui hi va anar en va sortir més que satisfet, entusiasmat, per la brillant exhibició tècnica i expressiva, plena de virtuosisme, de l’emotiva i intensa interpretació d’aquesta encara jove pianista (Donòstia, 1985) que, si no ho és ja, està destinada a ser una de les de renom a nivell internacional.
Judith Jáuregui no només interpreta la música amb una perfecció tècnica difícil de mantenir, sinó que la viu (i la fa viure) intensament, ficant-se literalment dins cada peça que executa. El programa, certament, que toca de memòria i amb una concentració (o saviesa) que quan un ho veu sembla fàcil d’aconseguir, se’l fa a mida per explotar totes aquestes pròpies fortaleses i treure-li tot el suc possible a la seva particular potència i energia, que fa que, a més de ser un programa vistós i brillant, la seva actuació sigui intensa de cap a cap.
Tot el programa girà entorn al compositor francès Claude Debussy (1862-1918), precursor de la música contemporània i integrat dins l’impressionisme musical de qui enguany es celebra el centenari de la seva mort. D’ell, Judith Jáuregui, que va demostrar amb escreix que té la seva música interioritzada, només va interpretar dues obres, amb la resta de peces, per contextualitzar aquest homenatge, de compositors que o bé va conèixer i s’hi relacionà personalment durant la seva vida o que van servir-li de pròpia inspiració o fou Debussy mateix que va ser el seu mirall.
L’inici va ser amb l’homenatge que Falla va escriure a la tomba de Debussy, admirador com era del francès per saber evocar l’ambient espanyol i la seva essència com ningú i sense haver estat mai físicament a Espanya, i amics com eren de l’època en què Falla arribà a París. Sense donar temps als aplaudiments i sense gens de pausa, Judith Jáuregui enganxà directament l’obra de Falla amb la Balada núm. 2 de Liszt, una peça impactant del considerat iniciador de l’impressionisme i on la calma d’alguns passatges es combina fortament amb l’agitació d’altres, amb la pianista començant a palesar l’exhibició de recursos que conrea. Açò amb trams turmentosos que executà fent tremolar les tecles a una velocitat màxima, com màxima fou la seva elegància i destresa per dur-la a terme.
Amb aquests precedents i després, ara sí, dels primers aplaudiments de la nit i per tancar la primera part del programa, Jáuregui entrava literalment dins Debussy amb les seves Estampes i L’Isle joyeuse, acabant de ficar-se, també, al públic dins la butxaca i havent de sortir a saludar abans d’anar-se’n al descans.
Si brillants foren les tres Estampes (l’exòtica Pagodes amb alegres jocs de tecles i tocs asiàtics; la passejada per Granada que fou La soirée dans Grenade de recordances també àrabs; i la fantàstica i descriptiva Jardins sous la pluie que va des de les gotes de pluja més fines fins a quasi la tempesta), majestuosa resultà L’Isle joyeuse, amb la natura com a centre i on es podia captar des de les corregudes dels preparatius per embarcar-se cap a aquesta illa feliç fins a la sensualitat i desig de quan ja hi són arribats, amb un final triumfal i proper a l’apoteosi.
La segona part començà amb els Valses nobles et sentimentales de Ravel, també amic de Debussy en vida, peça formada per vuit valsets, deliciosos, que combinen la lentitud i suavitat amb la rapidesa a parts iguals (i amb un epíleg frenètic); i acabà amb l’Andante spinato et Grande polonaise brillante de Chopin, anterior a Debussy i un dels seus grans inspiradors musicals.
Aquesta darrera peça, de menys a més quant a intensitat rítmica i exuberància, alhora que també el viscut durant el concert, provocà forts aplaudiments i alguns bravos per part del públic, i el regal de fins a dos bisos per part de Judith Jáuregui que, amb tot, sempre somrient, continuà dins la dinàmica de la seva actuació. Açò amb la fantasia amb aires de jota que és Aragón d’Albeniz, amb un final d’espectacular virtuosisme, i amb les Scènes d’enfants de Mompou, breu i de notes delicades que resultà ideal per al contrast i la calma darrera.
