La producció i la comercialització del blat a l’edat mitjana

Durant els segles XIII – XV els pagesos emfitèutics (aquells que havien llogat una propietat a un senyor per conrear-la) sembraven el blat necessari per satisfer els censos amb que estava carregada la possessió i un poc més, a fi de reservar una part per la pròxima anyada i una altra per el consum propi. En cas d’una bona anyada el conreador podia vendre part de la seva producció de cereals.

A Menorca eren poques les terres conreades amb cereals, la majoria de les terres eren destinades al pasturatge, per alimentar el nombrós bestiar, que era la major i més important font d’ingressos dels pagesos.

La manca de mà d’obra en el camp, les dificultats del terreny, i la impossibilitat de pagar els jornals dels llauradors per conrear un terreny pedregós, a vegades prim de terra, i rocós, amb les rudimentàries arades de tradició romana, feia que els camperols desistissin de sembrar blat, ordi o civada, ja que en moltes ocasions els esforços dels treballs no compensaven el guany obtingut de la producció.

Els Jurats menorquins, en vista de la deficient collida de blat decidien contractar els serveis d’un mercader per la compra de blat en àrees productives foranes (Mallorca, Sardenya, Tarragona, Sicília i Nord d’Àfrica), una decisió que feia minvar el preu de la quartera del cereal, en detriment dels pagesos que aquell anys havien decidit sembrar-lo.

Una vegada segat el blat i col·locat sobre l’era, era separat de la palla, però no podia ser retirat fins que no s’haguessin personat els delmadors per valorar la producció i exigir el pago del delme. Una quantitat de cereal que se repartien a mitges la procuració reial i el procurador eclesiàstic.

Feta aquesta valoració, el blat de qualitat (xeixa) se separava dels grans deficients (batedura), que per la seva baixa qualitat era apartat pel consum humà i destinat com aliment dels animals (altres vegades era venut a persones pobres i de escàs poder adquisitiu).

Tota vegada que s’havia retirat el gra, el pagès era obligat, en anys de necessitat, a permetre el baleig, que consistia en la recollida sobre l’era, després de porgat el blat, d’aquells fragments de gra, trossos de palla… que també servia per alimentar els animals, i permetre l’espigolada, que efectuaven persones de necessitat, recollint del camp les espigues que havien deixat els segadors, abans de permetre l’entrada dels animals en el camp per consumir els restolls. Aquesta tasca era feta generalment per dones.

Les operacions de porgar, d’ensacar i emmagatzemar el blat o qualsevol cereal era una tasca en les quals també les dones eren les principals protagonistes.

Els Jurats eren qui fixaven, any darrera any, el preu del blat pel consum, segons la producció. Generalment el preu de l’ordi solia ser la meitat de la quantitat pagada per una quartera de forment, de manera que alguns productors, a l’hora de pagar algun censal especificat en blat, ho feien aportant doble quantitat d’ordi, si el senyor ho permetia.

El pagès que volia vendre el forment produït a la seva possessió pel consum de la població, no podia fer-ho directament. El producte havia de passar per la Quartera, lloc on hi havia balances (romanes), peces de ferro i de pedra, i on es guardaven els recipients per mesurar el gra, consistents en botes de capacitat d’una quartera, barcelles i almuds, generalment fets de fusta i encerclats per anells de forro, en els quals hi figurava la marca que certificava la seva fiabilitat.

Una quartera eren 6 barcelles, i cada barcella 6 almuds; de manera que una quartera de forment, que pesava aproximadament entre 35 – 40 kgrs. equivalia a 36 almuds. Així, un almud de gra pesava aproximadament 1 kilogram.

El preu pagat per una quartera de blat oscil·lava entre els 20 – 22 sous, però en anys d’escassetat arribava a pagar-se a 30 i 32 sous, quan un mestre major cobrava 6 sous per jornal, els mestres supeditats a ell 4’5 sous, un oficial 4 sous i un macip (aprenent) 3 sous.

Durant l’Edat Mitjana era prohibit mesclar els grans: blat i ordi o civada. A l’hora de triturar el gra, el treball se feia en el molí, el qual solia ser de propietat reial. Anualment el tresorer reial llogava el molí a un moliner, que feia pagar el dret de molitja als pagesos, als flequers o als ciutadans que a ell acudien per triturar el gra.

Els molins fariners eren de quatre tipus: els de mà, de vent, d’aigua i de sang. Els de sang eren aquells que, ubicats a l’interior d’un castell, una força o una casa, eren moguts per l’acció d’un animal (ase, somera o mul) que voltava i feia rodar una pedra, de forma troncocònica, sobre una superfície plana, sobre la qual anava disposada la tremuja dintre la qual se dipositava el gra.

El resultat era l’obtenció de la farina i el segó, producte últim utilitzat per donar de menjar als animals de ploma (gallines, ànecs) que se criaven dintre del pati o corral, o a l’interior de les cases particulars a l’interior de banastres (gàbies confeccionades amb verducs, canyes ….) que a vegades apareixen al mig de la cuina medieval.

Quan el blat o altre tipus de gra era portat d’altres àrees productores, les mesures utilitzades tenien noms diferents a les de la terra. Així, un vaixell que portava 1.000 fanegues de blat, la càrrega era equivalent a 1.750 quarteres, i el que descarregava 100 cafisos de blat de Tortosa era com dir que havia aportat 400 quarteres de gra.

A l’Edat Mitjana cada regió solia tenir les seves mesures, de manera que en moltes ocasions és difícil conèixer les equivalències, situació que dificulta la comprensió de la càrrega transportada.

La producció, comercialització, venda i transport de blat o altres tipus de cereals ha estat un dels temes que més documentació ha generat. Durant segles la FAM ha estat un motiu que ha mogut molt gent, per aquesta raó, dintre de les principals misèries humanes, ella forma part d’un dels quatre genets que cavalquen a l’Apocalipsi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *