Roger de Llúria i Menorca El més famós dels almiralls catalans al que es van concedir terres i una cavalleria a Menorca

Un dels almiralls més famós de les Guerres del Vespro Sicilià (1282), que dirigí els estols de Pere III el Gran i Jaume II d’Aragó, fou el sicilià Roger de Lauria o Llúria.

El seu pare, segurament de nom Roger, baró de Lauria, també va morir a la batalla de Benevent (1266) juntament amb el seu senyor Manfred de Sicília, en lluita contra els angevins de Carles II el Coix, el qual, amb l’ajuda del Papa, va fer-se amb el regne de Nàpols i l’illa de Sicília, unes terres que pertanyien a la dinastia dels Staufen (descendents de Frederic II d’Alemanya).

La baronia de Lauria, segons el cronista Ramon Muntaner (Crònica XVIII p. 51) la componien uns 24 castells, amb capitalitat a Lauria, a la regió italiana de Calabria, enfront de Messina.

El baró estava casat amb Bella Damichi, la qual acompanyà a l’infanta Constança (la darrera dels Staufen) a Catalunya com a cambrera major de la donzella, quan aquella havia de contreure noces amb l’infant Pere (futur rei d’Aragó) el 1262. Amb el seguici, la donzella fou acompanyada pel jove Roger de Lauria (fill) y de dos fillets, orfes (Conrado i Margarita Llança) parents pròxims a Constança.

Degut als esdeveniments polítics i a la guerra, les noces entre Pere i Constança no se celebraren fins l’any 1273, enllaç que convertí el príncep aragonès en l’hereu legítim dels drets de la seva esposa. Per tant, a la mort de Jaume I el Conqueridor (1276), fou el primer en reivindicar l’illa de Sicília, usurpada a Manfred, germà de la seva esposa.

Des de la derrota de Benevent fins l’any 1282 (data de la intervenció de Pere III el Gran a Sicília), els sicilians no addictes a Carles II el Coix s’havien resguardat als ports de les costes de Tunis i Nord d’Àfrica, esperant una oportunitat.

No pot estranyar que els principals cabdills de la resistència siciliana demanessin ajuda a Aragó, buscant el favor de la jova esposa del qui ara era rei. Una petició que fou acceptada per varies raons: primerament per l’enemistat manifesta entre Pere III i Carles II, nascudes en una visita papal a Avignó; perquè la formació i consolidació d’un regne angeví en el centre de la Mediterrània era un obstacle pel comerç català amb el nord d’Àfrica i el Pròxim Orient; i en darrera instància per fer prevaler els drets de la seva esposa Constança sobre l’illa de Sicília.

El pretext argüit en la preparació d’un gran estol, format per més d’un centenar d’embarcacions de tot tipus en els ports de Salou, Tarragona i Port Fangós era el d’intervenir en les lluites que en aquell moment sostenien els sultans de Bugia i Tunis al nord d’Àfrica. Però era evident que la intencionalitat del rei era una altra molt distinta.

La definitiva concentració de l’estol català va ser al port de Maó, aleshores regit per Abu Omar Çait ibn Hakam, fill d’Abu Utman Hakam ibn Çaid el poeta.

El rebut fet pel moixerif al rei Pere fou molt cordial. Foren preparats tot una sèrie d’animals rostits que varen ser transportats com a present a les naus capitanes, per afalagar els nous vinguts. Segurament, en aquelles entrevistes, ni el moixerif demanà el destí d’aquell armament, ni l’aragonès va manifestar les seves intencions.

Després d’alguns dies d’estança en el port menorquí, l’estol va salpar i emprendre novament el viatge. Segons narra Ramon Muntaner, els capitans i pilots de les embarcacions, en estar fora del port, reberen les ordenances exactes del destí de tot aquell equipament. El lloc senyalat era la ciutat de Palerm (Sicília).

Sembla ser que hi va haver una estreta sintonia entre l’arribada del rei Pere III al port de Palerm i la revolta siciliana a l’illa, així com la sortida dels sicilians residents als ports nord africans per conquerir l’illa. La lluita contra les tropes de Carles II el Coix fou desigual, ja que Pere va sorprendre els francesos.

Carles II el Coix, familiar directe del rei Sant Lluís de França (+ 1270 en el setge de Tunis) apel·là al Papa, com a vassall seu, a fi de rebre el suport a la seva causa. L’excomunió llançada pel papa sobre el rei aragonès i l’interdit dels seus estats, va fer intervenir en la lluita a Felip III l’Ardit, rei de França, de manera que la guerra se generalitzà.

La invasió e Felip III a Catalunya (setge de Girona) va suposar un fracàs estrepitós. Aquell any (1285) moriren Felip III (de pesta en traspassar els Pirineus), Pere III, al qual succeí el seu fill Alfons III, i el Papa Martí IV. Desapareixien els principals protagonistes de la comtessa.

La conquista de Sicília va posar en joc l’estol català comandat per Roger de Lauria i Berenguer Maiol, els quals procuraren que l’estol angeví no pogués sortir dels ports mediterranis de Niça, Mònaco i Aigües Mortes. Però per tenir una ple domini de la mar, aquest passava per sotmetre els Port de Portopí (Mallorca) i de Maó, el primer en mans del seu germà Jaume II (vassall declarat felló i vassall també del rei de França) i el segon en mans musulmanes.

D’aquesta tasca s’encarregà Alfons III. La conquista de Mallorca (1285) se produí amb una intervenció armada que tan sols la llegenda ha descrit una breu resistència contra el rei aragonès (l’oposició dels castellans Guillem Cabrit i Guillem Bassa en el castell d’Alaró). De la conquista de Menorca (1287) s’ha parlat de la fellonia comesa pel rais menorquí, donant avís als sicilians (¿?) de l’arribada de l’estol català. Uns punts que les noves investigacions han rebatut i canviat per altres argumentacions.

La prematura mort d’Alfons III (1291) va permetre la pujada al tron a Jaume II el Just, el qual, després del Tractat d’Agnani, va fer algunes donacions, a perpetuïtat, a Roger de Lauria, amb la pretensió de satisfer els serveis prestats durant els regnats dels seus antecessors i propis.

Li concedí el Castell i la Vall de Seta i Xeroles, amb totes les alqueries i termes, amb l’obligació de fixar la seva residència personal en el regne de València. Uns camps i unes vinyes situades en el terme de Xàtiva i el permís per poder comprar la vila de Cocentaina. A més va rebre altres donacions de Jaume II, com la vila d’Alcoi (1291) i les de Calpe i Altea (1293).

Roger de Lauria aconseguí formar uns dels senyorius feudals més poderosos del regne de València. Morí a Nàpols el 17 de gener de 1305 quan se disposava novament a servir al rei.

Roger de Lauria i Menorca

Pel Tractat d’Anagni (1295) Jaume II de Mallorca va recuperar el regne mallorquí conquerit per Alfons III. Una vegada assentat novament en el tron, Jaume II va aplicar amb contundència el Capítol II de la Carta de Franquesa pel qual no se podien llegar terres de reialenc a nobles, cavallers ni eclesiàstics sense el permís reial (militis et sanctis). I a Roger de Lauria se li havien concedit uns terrenys a Menorca sense el seu permís reial.

L’any 1305, després de conèixer el contingut del testament de l’almirall, els procuradors reials s’assabentaren de que Roger havia llegat les alqueries de Linàritx, Granada i el rafal Benialba, situades al terme de Santa Àgueda, de Menorca a l’abadia de Santes Creus.

Jaume II (març de 1305) escrivia al lloctinent de Mallorca i li manava que el seu tresorer menorquí embargarà les propietats, els esclaus i que els agricultors emfitèutics no fessin cap transacció mestre durés l’empara (el procés).

El rei, d’acord amb l’abat i els monjos de Santes Creus determinaren que les propietats havien d’alienar-se. Nombrats els corresponents estimadors (Guillem Costa i Gregori Sallembe), les propietats varen ser valorades en 420 lliures (1308), de les quals el rei havia de rebre un terç en concepte de lluïsme. Així doncs, el rei havia de rebre 140 lliures de la transacció. Jaume II, en vista de la bona voluntat dels monjos, va renuncià a la meitat del lluïsme (70 lliures) que manà ingressar a l’abadia. Així doncs, aquella va percebre un total de 350 lliures. (ARM reg. 2035 f. 55).

Per un altre document sabem que la venda de ramat i útils agraris existents a les tres propietats l’abadia ingressà altres 40 lliures.

Les terres de Roger de Llúria havien format una cavalleria que primerament havia estat assignada a Pere Lopis de Bardaxí, que fou venuda el 1291 al cavaller Pere de Déu. (R. Rosselló, XIV f. 49-50)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Balearia, ofertas Semana Santa
Fira Arrels 2019