Nosaltres, per Eduard Riudavets

Escriure aquestes ressenyes setmanals sempre és agradable, mai és una nosa o una mena d’obligació imposada. D’altra manera de ben segur que no les escriuria.

Però, avui, assegut davant l’ordinador, el que sent és una gran satisfacció, un plaer immens. He de parlar d’un llibre amb el que em sent absolutament identificat. Diu allò que pens, exposa allò que sent, explica tot el que, sense saber-ho expressar, m’ha passat en un moment o l’altre pel cap.

Fa molts anys, ja no sé quants, que conec Antoni Trobat. He seguit la seva tasca d’articulista a diversos mitjans. Sé de la seva saviesa, la seva capacitat d’anàlisi i el seu insubornable compromís amb la nostra terra i amb els valors de l’esquerra. De aquesta conjunció afortunada entre saviesa i compromís neix aquest llibre.

Perquè Un país anomenat nosaltres és, de fet, un recull d’articles convertit en un gran llibre. Un gran llibre que no defuig cap de les qüestions que ara per ara bateguen dins la nostra societat. Però no espereu un esguard complaent o simplement descriptiu. Antoni Trobat, com es diu avui, es mulla. Posa el dit a la nafra, qüestiona patums i idees fossilitzades, llença propostes i trenca esquemes, capgira conceptes escleròtics i avança nous camins. Ja ho he dit a les xarxes, un llibre necessari, imprescindible.

Com bé haureu notat, no faig res per amagar el meu entusiasme. És un llibre que m’hagués agradat escriure, que m’hagués agradat saber escriure. Per sort, Antoni Trobat ho ha fet per tots nosaltres. Ha posat paraules a les nostres aspiracions, a les nostres queixes, als nostres somnis. Sé que arribarà el dia que es parlarà d’Un país anomenat nosaltres com ara ho fem de les obres emblemàtiques de Joan Fuster o Josep Melià.

Un llibre que, per cert, també m’ha provocat llàgrimes amb el record a Arnau Amer, amic estimat. Ho havia d’esmentar.

Però ara em permetreu que ja calli. No vull desaprofitar que el llibre té un pròleg de luxe, així em cal donar la paraula a Llorenç Capellà que, sens dubtes, us exposarà infinitament millor tot el que el llibre d’Antoni Trobat suposa:

“Tots els articles, tanmateix, transmeten al lector un interès manifest per situar Mallorca – i Menorca i les Pitiüses de retop – en un espai polític i social en el qual la seva gent, tota la seva gent es reconegui. Ho fa amb atreviment, amb voluntat de ser cronista i activista alhora…Plana, sobre cada una de les pàgines d’aquest llibre, un missatge cívic i humanista que convida a la reflexió ètica, a la resposta meditada.”

Poc hi puc afegir a aquestes paraules, a no ser el missatge que el mateix Antoni Trobat deixar anar als articles. Així tindré la gosadia d’espigolar, aquí i allà, algunes frases que, per a mi, són força il·lustratives:

“Conquerir el poder polític i assolir una transformació social, ètica i feminista des de baix. Ponderar les opcions per assolir victòries.”

“Perquè, en essència, això va de controlar, si no lluitar, contra aquesta bèstia incontrolable que és el capitalisme a lloure, desbocat, que patim.”

“Heterodòxia és no estancar-se. És valorar el passat. Ser flexible sense trencar-se. Recordar que “Menys de cinc contradiccions és dogmatisme”. I que som aquí, hem vengut aquí, per ser nosaltres mateixos i per intentar transformar aquest país”.

Ho deixaré aquí. Un país anomenat nosaltres, un llibre que ens explica el passat, ens dibuixa el present i, sortosament, ens assenyala el futur.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *