CONTRIBUCIÓ DE MENORCA A LA GUERRA SARDA (1347 – 1354) Sardenya fou conquerida pel príncep Alfons durant el regnat de Jaume II d'Aragó

L’Illa de Sardenya havia estat conquerida pel príncep Alfons durant el regnat del seu pare Jaume II d’Aragó (1291 – 1327), i segons una clàusula secreta, concertada entre el rei aragonès i el papa en el Tractat d’Anangi (1295), el Papa li va cedir en feu les illes de Còrcega i Sardenya, aleshores en mans de les repúbliques de comerciants pisanes i genoveses.

Els esdeveniments

Aprofitant la revolta Unionista, protagonitzada per aragonesos i valencians, que pretenien limitar el poder reial de Pere IV el Cerimoniós i obligar-li a celebrar Corts anuals (1347), els sards van veure el moment propici per aixecar la bandera de la rebel·lió contra el domini català a l’illa.

L’inici de la revolta fou encapçalada per Marià IV, Jutge del ducat d’Arborea, el qual, durant la revolta derrotà a la batalla de Turdo (1347) les forces de Huguet de Cervelló, que va morir en la desfeta, juntament amb dos fills de Guillem de Cervelló, governador de l’illa.

Per restablir la situació a l’illa, fou necessari armar tres estols i uns costosos exèrcits a Catalunya, així com buscar aliances exteriors, amb les Repúbliques de Pisa i Venècia, que acceptaren l’oferiment, ja que Marià IV i la seva esposa Timbors de Rocaberti havien aconseguit fer-se amb l’ajut de les poderoses famílies sardes dels Orias i Malespina, i de la república de Gènova, la qual havia expulsat a Pisa de Sardenya, era la gran rival comercial de Venècia en els mercants de l’Orient i de Barcelona en el Centre de la Mediterrània.

El primer estol català fou comandat per Ponç de Santa Pau (1350), el qual va dirigir-se a Constantinoble, on s’ajustà amb les galeres venecianes i gregues (de Bizanci), formant en conjunt una armada de 68 galeres, que s’enfrontà amb les 65 embarcacions genoveses. La batalla naval en aigües del Bòsfor va tenir un resultat incert. Moltes naus foren enfonsades i de les 23 galeres catalanes que hi participaren sols tornaren a Catalunya unes 10, després de perdre la nau capitana que portava les despulles mortals de l’almirall Ponç de Santa Pau.

Un tractat signat entre Gènova i Bizanci (octubre de 1352) va excloure novament dels ports orientals les naus catalanes i venecianes. Els grecs eren uns aliats molt poc segurs.

Pel mes de novembre d’aquell mateix anys, el rei Pere reuní a Peníscola els seus súbdits catalans i els demanà la formació d’un segon estol. Però les terres de la seva senyoria patien greus problemes financers. Per poder satisfer la seva decisió es demanà ajuda econòmica als regnes de València i Mallorca que pels interessos comercials aportaren naus, homes i diners.

La nova armada es va composar de 50 galeres, que sota el comandament de Bernat de Cabrera, recompensat aleshores amb el títol de vescomte de Bas, va dirigir-se al port de Maó, on les naus catalanes es congregaren amb les valencianes i mallorquines. A Maó les embarcacions feren mostra del seu poder i armament. Se contaren 45 galeres, 5 naus armades i 4 llenys, en les quals hi anaven homes de cavall, ballesters, galiots i ginys de guerra.

De Maó sortiren en direcció a Sardenya on els esperava Nicolo Pisano, l’almirall venecià, amb 20 galeres més, armades per la república.

El capità Riembau de Corbera posà setge a la vila d’Alguer, ocupada per nombrosos ballesters i gent de cavall genovesa. Mentre, davant la ciutat, tenia lloc la batalla naval contra la flota genovesa. El resultat va ser una gran victòria catalana; foren capturades 33 galeres, altres 17 quedaren avariades i 5 enfonsades amb tota la tripulació. Se capturaren 3.200 mariners i guerrers. En vista de la derrota, els assetjats (dirigits pels Orias) pactaren una rendició honorable, que els permeté abandonar l’illa i sortir cap a Pisa, Provença i Còrcega.

Seguidament, Bernat de Cabrera deixà a Gisbert de Castellet com a capità de les forces d’Alguer i amb l’estol i les naus capturades es dirigí a Càller. Però els algueresos s’amotinaren, posant en perill el capità G. de Castellet, que hagué de fugir i refugiar-se a la ciutat de Sàsser.

Bernat de Cabrera s’enfrontà a Marià IV a la batalla terrestre de Quart, a qui va vencé, però la situació era difícil i els sards eren irreductibles. L’únic que desitjaven era la independència.

La república de Gènova no va poder assolir la despesa econòmica que li reportà la derrota i va passar a mans del bisbe i senyor de Milà, la família de Joan Visconti. Eliminada momentàniament Gènova, el comerç oriental quedava novament obert pels venecians i catalans. Ara, l’únic enemic a batre era Marià IV i la seva enèrgica esposa Timbors de Rocaberti.

Per donar una solució definitiva al conflicte, Pere IV equipà un tercer estol. L’esforç financer demanat a tots els regnes i terres de la seva corona fou molt considerable. Se podria dir que esgotà tots els recursos i va donar un gran cop a les seves febles economies.

El Jutge d’Arborea (Marià IV) envià missatgers al rei, oferint-li una treva, l’indemnització de la guerra i el retorn de les places ocupades. Però Pere no acceptà l’oferiment. Pel maig de 1354 un gran estol, composat d’unes 400 naus de tot tipus (45 galeres, grans vaixells de transport, galiotes, llenys, tarides etc.) va sortir de Roses i el 24 de juny estava ancorat davant l’Alguer. La ciutat fou novament assetjada i retuda de fam el 22 de desembre d’aquell any.

El càstig aplicat als algueresos fou exemplar. El rei manà expulsar a tots els defensors i a tots els seus habitants, i manà que la vila fos repoblada de catalans i aragonesos, fent un nou repartiment de les cases, albergs, vinyes, terres, possessions entre ells a perpetuïtat, i a tots aquells que volguessin repoblar la terra.

La presa d’Alguer havia estat molt dura. Mentre durava el setge, el rei havia demanat insistentment socors financers a catalans i valencians; molts barons i cavallers abandonaren el setge malalts amb febres o donaven qualsevol excusa per absentar-se del camps bèl·lic. Al final del setge s’havien produït més morts per les malalties que pels estralls de la guerra.

Amb tot, els resultats foren molt parcs. L’únic resultat positiu, si així es vol interpretar, fou la conversió de la vila d’Alger en una vila d’ètnia i parla catalana.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Balearia, ofertas Semana Santa
Fira Arrels 2019