EL CEL per Eduard Riudavets

“Totes les famílies felices s’assemblen, les dissortades ho són cadascuna a la seva manera”.

Començar aquesta ressenya amb la coneguda frase que obre l’Anna Karenina de Tólstoi ja deixa clar que la novel·la que avui comentaré ens parla d’una família. Efectivament, El cel no és per a tothomde Marta Rojals “recrea quatre dècades d’aquest joc subtil de pesos i mesures que és la vida d’una família i els seus topants”.

Abans d’entrar en més detalls, no em puc estar de dir-vos que, tot i ser una novel·la extensa, l’he llegida en un cap de setmana.

No podia deixar de passar pàgines, no podia decidir-me a fer una altra cosa, havia de saber que passava i que passaria. Sens dubtes, és la millor recomanació que puc fer. Perquè d’això tracta aquesta secció, recomanar llibres que m’han agradat. La darrera obra de Marta Rojals no tan sols m’ha agradat, m’ha encisat.

Dues germanes i un germà, anys de malentesos entre les germanes –bessones-, anys de silenci i finalment de discòrdia sense pal·liatius. El germà, Pep, és l’únic pont. Un fet inesperat força el retrobament.

A partir d’aquí la història ens porta endavant i enrere fins a conèixer tots els detalls de la família Costa, amb un final que no desvetllaré però que, al meu parer, és absolutament el que havia de ser, el que correspon a una narració que t’absorbeix des d’un bon principi però que no t’estalvia cap ni un dels sotracs que et pots trobar a la vida.

Però a El cel no és per a tothom hi podem trobar molt més que una història familiar, ens parla dels somnis i de la frustració dels somnis, d’ambicions i il·lusions i del preu a pagar per poder assolir-les. Ens retrata misèries i grandeses. Ens enlaira cap als núvols i ens fa aterrar sobre el fang d’una urbanització a mig construir. Ens fa viure  la soledat, les moltes cares de la soledat i en posa al davant el desig i l’amor, les moltes cares de l’amor.

És una gran novel·la. Una novel·la que et permet sentir-te identificat amb els personatges  perquè no hi ha bons i dolents, hi ha persones que viuen i lluiten, pateixen i erren, avancen i retrocedeixen. No puc deixar d’esmentar la figura del pare, un personatge que inspira una infinita tendresa i alhora ens fa sentir tots els angles de la desolació.

Ja per cloure aquest escrit, vet aquí la  crítica de Bernat Puigtobella, a Núvol, que finalitza amb aquestes paraules que no poden ser més encertades:

“Ja se sap, el cel no és per a tothom. Al lector que llegia novel·les i ara mira sèries hi descobrirà una mina d’observacions fascinants dissoltes en un relat que no perd mai el pols narratiu. I si queda algun lector, encara adult, de novel·les, hi trobarà una de les millors obres de la dècada.”

Per sort, encara n’hi quedem uns quants d’aquest lectors adults. Sóc optimista i si bé és cert que el cel no és per a tothom no és menys veritat que els llibres si ho són.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *