MARINERS I GENT DE MAR A L’ÈPOCA MEDIEVAL Durant els segles XIV i XV resulta difícil diferenciar entre el simple mariner del “conversant de mar” comerciant, i el corsari del pirata.

La majoria dels mariners solien ser gent de mar de pocs recursos econòmics, assalariats en una embarcació, o eren petits propietaris d’una quinta o sexta part d’una a nau, de petit tonatge, que practicava la pesca o exercia una activitat comercial de poca importància, com seria fer viatges als ports d’Alcúdia o de Ciutat de Mallorca, o transportar mercaderies (cereals principalment) de Ciutadella a Maó o viceversa.

El “conversant de la mar” era un mercader que traficava amb una embarcació de la seva propietat, o en comandita amb altres negociants i armadors, els quals confiaven la direcció de la nau a un expert pilot, capaç de conduir l’embarcació a qualsevol port de la Mediterrània Occidental, guiat pel vent, una brúixola i amb la sola interpretació d’una carta nàutica o portolà (mapa on hi havia ressenyats els principals ports de les costes insulars i peninsulars).

Discernir entre pirata i corsari no és fàcil. El corsari era una embarcació que actuava amb llicència d’una entitat governativa que havia sufragat una part del seu armament, i que havia indicat prèviament al seu capità quines eren les embarcacions susceptibles de ser atacades i quines no, de manera que la principal missió del corsari a la mar era interceptar i apropiar-se de l’embarcació i del comerç de l’enemic. Els homes que actuaven com a corsaris sabien que una quinta part del botí aconseguit era per l’administració reial; la resta era a repartir entre el capità, l’armador de la nau i la xurma que el conduïa. En canvi, el pirata actuava sense tenir en compta el pavelló de la nau comerciant assaltada i actuava pel seu propi profit. Una activitat perillosa, ja que la pròpia administració portuària podia reprimir les seves incursions. La pirateria, en ser una lacra pel comerç marítim regular, va ser perseguida i reprimida amb severitat per la pròpia governació.

Pescadors: En contades ocasiones la documentació ens informa de les espècies marines capturades pels pescadors i portades a la plaça del mercat (pescateria) per ser venudes a la població, i quan ho fa és d’una forma indirecta a través de les normatives dictades pel mostassaf (oficial municipal que vigilava el mercat) o a través de les donacions pietoses fetes pels pescadors a l’hora de donar gràcies a Déu o a la Verge Maria per haver obtingut unes bones captures.  Fo el cas de Antoni Ferrer (1395) que va fer donació a l’església de la Verge Santa Maria d’una serviola de 10 lliures de pes (uns 4 kgrs) agraint-li la seva bona sort. Però la majoria de les referències parlen de peixos, sense especificar la seva varietat.

Generalment la pesca era realitzada amb una barca, equipada amb xarxes i palangres. Una activitat perillosa per dos motius, principalment. La fragilitat de les seves embarcacions i el més temut, caure presoner dels corsaris que freqüentaven les mars de Menorca i Mallorca (genovesos, castellans, berebers …) ja que les naus dels pescadors eren una presa fàcil per aquells,  en estar allunyades de la costa.  És per aquesta raó que molts mariners portaven armes dintre de l’embarcació (espases, punyals i ballestes), armament que els Jurats de l’illa consideraven perillós, perquè els pescadors solien feinejar acompanyats d’esclaus, els quals podien aprofitar aquella ocasió per evadir-se.

La normativa dels Jurats de prohibir als pescadors anar acompanyats d’esclaus en ajuda de la seva activitat  tingué que ser reglada per Pere IV al dictaminar que els menorquins podien anar acompanyats de serfs, sempre i quan hi hagués en l’embarcació el doble nombre d’homes lliures que d’esclaus.

També hagué de ser regulat el costum de portar armes durant les hores nocturnes, tant anant com vinent del port. El rei (1376) manava al portantveus de la governació Berenguer de Tornamira que permetés portar armes als patrons i mariners que circulaven de nit pel carrer si pujaven o baixaven al port, i no lis confisqués les armes. Però aquella mesura presa pel governador encobria una altra realitat. Tan a Ciutadella com a Maó eren freqüents els encontres armats entre uns i altres, i les bregues amb armes blanques produïen ferits a diari, que augmentaven la tensió social i produïa un espiral de violència difícil de controlar.

La pesca: La pesca amb xarxes, practicada a les platges, era un ús freqüent. L’any 1363 el rei manava al governador que manés pregonar pels llocs més populars de Ciutadella que es prohibia entrar dintre la possessió d’Es Talé, propietat que el cavaller Gil de Lossano tenia en el lloc de Banyuls, per dirigir-se a la mar per poder pescar; una prohibició que es manava sota multa de 10 sous als infractors, degut a que el cavaller s’havia queixar de les destrosses i els damnatges ocasionats pels pescadors quan passaven per la marina. Però la prohibició també es demanava  perquè aquell mateix any En Gil havia obtingut el permís reial de poder instal·lar vivers de peixos en la seva propietat (ACA Reg, 1422 f. 73v, 168).

La petició reial feta a favor de Guillem Quintana de Barcelona (1360) no deixa de ser una anècdota dintre la problemàtica de la pesca menorquina. El mercader havia obtingut el permís reial de poder pescar coral entre les illes de Mallorca i Menorca. A petició seva, el monarca manava al Batlle General de l’illa i als oficials que no posessin cap impediment a les activitats pesqueres de G. Quintana i el protegissin dels pescadors insulars dedicats a la mateixa activitat. ¿Se pescava coral a Menorca?

La pesca de coral era practicada per mercaders propietaris d’esclaus, als quals ensinistraven i obligaven  a bussejar per obtenir el apreciat coral, que després d’un procés artesanal era convertit en grans de rosaris i collars, camafeus, escapularis i altres objectes de luxe que se venien a bon preu en els mercats.

La venda de peix: Tant la peixateria (pescateria) com la carnisseria eren anualment subhastades pel procurador reial, i la persona que aconseguia el dret, exercia un monopoli sobre la venda del peix arribat del port pel consum de la població. Ningú podia vendre peix sense passar per la peixateria. Així doncs, es comprensible la protesta feta per Antoni Bertran de Ciutadella i Pere Gomila de Maó (1376) contra els respectius mostassafs que concedien llicència a certs pescadors per poder vendre directament el peix del moll. Aquells argumentaven que anualment pagaven una pensió a la monarquia per a distribuir les captures i aquella pràctica anava en contra dels seus interessos.

Segons els dictats del mostassaf, els peixos havien de ser venuts sobre les taules de la peixateria i col·locats dintre de banastres de verduc. La peixateria de Ciutadella estava ubicada junt a la carnisseria i aixoplugada baix un porxo de fusta, per evitar les inclemències del temps als compradors i venedors.

Participació ciutadana: Anualment, durant la Vigília de Nadal, a Ciutadella eren elegits quatre Jurats, dels quals un era menestral o mariner, de manera que si durant el primer any havia exercit el càrrec un menestral, a l’any següent ho seria un mariner.

L’elecció de la persona per ocupar el càrrec de Jurat de mà menor no sempre va ser acceptat pels altres tres Jurats (noble, burgès i ciutadà) de manera que els sobreposats dels menestrals i mariners de Ciutadella hagueren d’apel·lar al rei perquè Pere Escrivà fos acceptat com a Jurats (1368), segons quedava reglamentat en l’ordenança dictada per Jaume II de Mallorca (ACA Reg. 1426 f. 61).

Alguns anys més tard (1376) en una nova petició elevada al monarca pel síndic de mà menor Bernat Muntaner, aquest representava a menestrals, mariners, artistes i homes de fora (pagesos) de Ciutadella (ACA Reg- 1436 f. 70v). Dita associació vendria a dir que els artesans i mariners, que configuraven l’estament social més baix, formaven amb aquells un sol estament, de manera que en l’elecció de Jurat ¿es mantindria la dualitat menestral i mariner o hi podria intervenir un representant d’un altre ofici ?

Exempts d’impostosdirectes: Una de les primeres normatives reials que beneficiaren els pescadors fou declarar lliure i sense càrrecs la recol·lecció de la sal. La sal, considerada l’or blanc a l’Edat medieval va ser una substància molt cotitzada, principalment per a la conservació dels aliments (carn i peix), pel tractament de les pells dels animals sacrificats i utilitzada en pràctiques antisèptiques.

Des de Mallorca, i a requeriment de Jaume II, el lloctinent de la governació Dalmau Sa Garriga notificava al Batlle de Menorca, Pere de Livià, la lliure recol·lecció de la sal acumulada en els cocons de la vorera de la mar (1303), disposició recollida en el Llibre Vermell (doc. 27).

Anys més tard (1329) Jaume III de Mallorca concedia als prohoms de Menorca l’exempció del vintè de la pesca que s’exigia als pescadors, una normativa que el monarca assabentava a Joan Jana, Batlle de Ciutadella  al procurador reial Ferrer Malferit perquè impedissin la seva recaptació (llibre Vermell doc. 86).

Tributs portuaris: Les naus comercials estrangeres, en arribar a un port de les illes eren obligades a pagar dos tributs: el Dret d’ancoratge i la lleuda. El primer era pagat pel patró de l’embarcació segons el tipus de nau que pilotava. Ancorar una galera tenia un cost de 24 sous, una tarida (nau voluminosa de càrrega) pagava 12 sous, una galiota costava 8 sous, un lleny (embarcació lleugera de poca càrrega) 8 sous, i una barca 6 sous. Les naus dels illencs estaven exemptes de pagar aquests tributs.

Els llibres d’ancoratge han permès als investigadors conèixer la freqüència comercial arribada d’altres ports, ja que en ells sempre quedava registrat el dia d’arribada, el nom del patró, tipus de nau i procedència, unes informacions que permeten saber la connexió comercial de les illes amb altres àrees portuàries.

L’altre tribut era la lleuda. Aquest dret reial permetia al monarca emborsar-se substancioses quantitats, ja que els procuradors reials portuaris cobraven 2 diners / lliura (un 0’83%) de tot el valor desembarcat en el moll per poder introduir-lo a la ciutat. Amb aquests dret la monarquia ingressava al port de Ciutat de Mallorca entre 1.500 – 2000 lliures, el que suposava un volum comercial entre 180.000 i 240.000 lliures. Desconeixem el volum comercial de sortida del port de l’illa de Mallorca.

En els port menorquins també regien aquests dos tributs, encara que suposaven volums comercials més reduïts. Els llibres d’ancoratge de Ciutat de Mallorca, de 1321 i 1324, registren les naus d’alguns patrons procedents de Menorca que ancoraren a Portopí. Però al dia d’avui no podem assegurar que els patrons i les naus fossin menorquines. Podria tractar-se de patrons mallorquins que freqüentaven els port de Menorca.  La nòmina és aquesta:

Nom del patró nau Dates d’arribada Nom del patró nau Dates d’arribada
Dalmau Bosch lleny 17- V  // 4 – IV Antoni Coromines lleny 26 – IV // 26 – VI
Barthomeu Calabuig lleny 24-VII// 15 – X Pere Soler leny 30 – VI //
Guillem d’Amer lleny 14 –VIII //27 – X Guillem Marsal leny 4- VII //
Bonanat des Prat lleny 25 – VI // 25- VIII Bernat des Prats lleny 27 – VI //
Bernat Jafer lleny 14 – X Guillem Blanes leny 6 – VII //
Guillem des Puig lleny 11-V // 18-VI // 27 – X // 18-XII//(5-III i 22- IX) de 1322 Guillem des Puig lleny 2 – X // 3 – I (1325)
Berenguer Gibert lleny 10-XI // Barthomeu Moragues leny 14 – VII
Francesc Gibert lleny 22 – I //(1322) Francesc Gibert lleny 16 – VI //
Barthomeu S’Olzina lleny 4 – I (1322) P. Venreyl leny 17 – VII//17 – VIII
Bernat de Recs lleny 30 – I (1322) P. Cortaya de Menorca leny 13 – X //
Miquel Arquès lleny 15 – III (1322) leny

(Elaboració pròpia)

Cloenda: Les activitats portuàries permeteren una restringida circulació de persones d’uns port a altres (per sortir de l’illa s’havia d’aconseguir un guiatge del governador), però els pescadors gaudien d’una major llibertat. Una circumstància que era aprofitada per alguns per practicar el corsarisme i la pirateria que, en molts casos, i amb un cop de sort, suposava sortir de la penúria i misèria general en que estava sumida més de la meitat de la població illenca.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *