Rere les passes dels ‘minorkeens’ a Gibraltar No va ser tan massiva com la de la Florida al segle XVIII ni com la d'Algèria el XIX, però sí que l'emigració menorquina a Gibraltar que va començar devers l'any 1720, amb un fluix constant durant uns 80 anys, és tinguda ja com a important.

Açò no només pel nombre d’emigrants, tot i que ‘tan sols’ foren centenars, sinó també pel pes que la comunitat menorquina arribada al penyal va exercir en els estadis formatius d’aquest especialíssim territori baix administració britànica, en un moment en què tant Gibraltar com Menorca foren cedits “per sempre” per la monarquia hispànica a la Gran Bretanya a través del Tractat d’Utrecht de 1713, que sobre el paper donava per acabada la guerra de Successió.

L’estudi de Martí Crespo i Sala

Si bé fins ara hi havia hagut relativament poques publicacions que rallessin de les empremtes dels emigrants menorquins que es van establir a Gibraltar entre la segona meitat del segle XVIII i el primer terç del XIX, tan sols fa unes setmanes que acaba de veure la llum un complet estudi en format llibre que posa el focus en l’aportació menorquina a la llavors incipient societat ‘yanita’ o ‘llanita’ del XVIII a Gibraltar, i ve a omplir aquest buit.

El llibre, editat entre l’Institut Menorquí d’Estudis i les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, i que aquests dies també s’ha presentat a l’illa, es titula ‘Els minorkeens de Gibraltar’ i ha estat escrit pel filòleg i periodista Martí Crespo i Sala (Barcelona, 1972), que va començar la recerca devers l’any 2004 per pròpia iniciativa i dedicant-hi moltes hores i recursos del seu temps mort disponible.

En el moment de començar l’estudi, en Martí Crespo hi confluïen diversos interessos, bàsicament la seva fascinació per les emigracions en massa dels menorquins al llarg de la història (sobretot les que dèiem a la Florida i a Algèria) i també la seva forta curiositat pels microterritoris com Gibraltar, que en tan sols uns sis quilòmetres quadrats s’hi pot trobar de tot, fins al punt de ser un micropaís.

I el fet que tant Gibraltar com Menorca haguessin compartit sobirania britànica durant el segle XVIII, així com veient els pocs però també interessants precedents que en parlaven, posava en evidència que alguna relació migratòria hi va succeir, i era qüestió d’anar gratant, cosa que va fer sobretot a través de cinc arxius: el Diocesà de Menorca, el Municipal de Maó, el de la Catedral de Gibraltar, el Governamental de Gibraltar i el Diocesà de Cadis. Posteriorment, per aquest treball, va obtenir una beca de l’IME en 2009, podent acabar l’estudi l’any 2010, tot i que per una sèrie de circumstàncies relacionades amb la crisi, no ha estat fins ara que ha vist la llum, amb la coedició de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Una emigració laboral i amb els vicaris com a punta de l’iceberg

Per a Gibraltar, i segons relata Martí Crespo a ‘Els minorkeens de Gibraltar’, el 4 d’agost de 1704 no només va marcar un procés de canvi de sobirania, sinó també un profund capgirament demogràfic. Arran de l’ocupació del penyal a mans de forces angloneerlandeses partidàries de l’arxiduc Carles d’Àustria en la guerra de Successió, els seus habitants fugiren en massa de la ciutat. El buit deixat va ser suplert, al llarg dels segles XVIII i XIX, per gent arribada de molts racons: de la metròpoli britànica a la veïna Andalusia, passant per genovesos, jueus sefardites de l’altra banda de l’estret, portuguesos, maltesos i també menorquins.

Amb el Tractat d’Utrecht del 1713, tant Gibraltar com Menorca van passar a l’òrbita de Londres, i açò va propiciar un intens contacte militar, comercial i poblacional entre les dues places mediterrànies fins que l’illa va tornar a la sobirania espanyola en 1802. L’emigració menorquina va ser bàsicament laboral i supeditada a aquesta vuitantena d’anys entre els segles XVIII i XIX, també amb episodis de sobrepoblació i de precarietat econòmica, empenyent a molts menorquins, especialment de la zona del port de Maó (principalment de l’arraval des Castell), a anar cap a Gibraltar i contribuir a desenvolupar l’actual societat ‘yanita’.

Els menorquins que comencen a desembarcar a la dècada de 1720 són sobretot menestrals, tant fusters com rellotgers, sastres, sabaters o pintors, per exemple, encara que també hi entraren mariners, corsaris i capellans. La dels vicaris, de fet, és una de les aportacions menorquines més significatives al penyal, segons que explica Martí Crespo. L’autor d’Els minorkeens de Gibraltar’, i ho fa en aquest cas a la seva introducció, parla de què tot i dependre formalment del Bisbat de Cadis, el cert és que al segle XVIII la parròquia gibraltarenca va veure constantment interrompuda o destorbada la comunicació amb el bisbe gadità, ja fos pel tancament físic de la frontera o, simplement, per ordre i voluntat del governador britànic de torn.

Però enfora d’impedir “l’ús lliure de la religió catòlica romana” a la nombrosa població practicant de la plaça (un dret explicitat al Tractat d’Utrecht), les autoritats van acceptar la presència de sacerdots catòlics esquivant, sempre que van poder, la jurisdicció de Cadis en matèria espiritual. La solució, imaginativa, exposa Martí Crespo, va ser recórrer al clergat menorquí, format llavors per súbdits britànics i, a ulls dels governadors gibraltarencs, menys perillosos i més dòcils que no els capellans andalusos nomenats “interessadament” pel bisbe. Així és com s’explica que durant tot el segle dues terceres parts dels vicaris que van mantenir oberta la porta de l’església catedral Santa Maria la Coronada, al cor de la ciutat, van ser de procedència menorquina.

Tots aquests vicaris menorquins, a la vegada, van representar “la punta de l’iceberg” d’una comunitat ben implantada en la societat de Gibraltar i que, segons Crespo, ha pervingut, amb alts i baixos, fins als nostres dies. I l’exemple que posa és donar una simple ullada a la guia telefònica de la ciutat, amb l’aparició de no pocs Abrines, Alsina, Andrew, Bacarisa (i Bocarisa), Bagu, Cabedo, Cardona, Carreras, Dalmedo, Fabre, Fiol, Gomila, Llambias, Llufrio, Mir, Orfila, Piris, Pons, Pou, Pratts, Segui, Serra, Triay, Victory i Vinent, açò enmig de llinatges originaris de molts altres racons de la Mediterrània i de les illes Britàniques.

Text: Joan Mascaró M.        Fotos: Martí Crespo i Sala

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *