CALIU SOTA LES CENDRES Per Eduard Riudavets

Com de ben segur sabeu els qui seguiu aquesta humil secció m’agrada força la novel·la negra. No en som, ni de bon tros, un expert però en llegesc sovint.

Aquest comentari inicial no és debades, és potser la introducció necessària per confessar-vos que he tingut moltes dificultats per comentar el llibre que avui ens ocupa sense desvetllar en excés l’argument de l’obra. Això per mor que Caliu sota les cendres  de Dora Muñoz és, sens dubtes, una novel·la negra però alhora una novel·la en que el passat –el caliu- hi té molt a dir, el passat no sols dels personatges sinó també el passat en majúscules. Si més no, hi poden trobar tots els elements essencials del gènere: un crim, crítica social i l’escenari que tot ho envolta i en part ho explica.

Així, és més que una novel·la negra. És també, al meu parer, una profunda i documentada reflexió sobre la justícia. La veritable justícia. No la dels tribunals, sovint sotmesa a interessos espuris de tota mena, sinó la justícia real que la vida i la història, prest o tard, acaben impartint.

Ja en parlarem, però ara fem-ne cinc cèntims de la trama. La mort d’un important empresari hoteler, respectat i admirat per tota l’opinió pública destapa una trista realitat: el mort amagava dins l’armari més cadàvers que l’assassí.

Hem viscut, i encara vivim, una cultura bastarda de culte als diners, al mal anomenat èxit que s’identifica amb l’enriquiment econòmic. Una cultura que guardona, una vegada i altra, a empresaris tot qualificant-los de “generadors de riquesa i llocs de treball”, sense parar esment en com han aconseguit engreixar els seus comptes corrents. Caliu sota les cendresposa el dit a la nafra. Sense por ni subterfugis ens apropa a  la nostra realitat. Una realitat que, a les nostres illes, massa vegades ha estat emmascarada amb encens i lloances. Només per això ja valdria la pena llegir la novel·la. Però hi ha més, molt més.

Dora Muñoz aconsegueix portar-nos a viure la repressió brutal que es patí a la Mallorca dels primers anys del franquisme, ens apropa, així mateix, a la crua explotació laboral en que es va basar el “boom” turístic dels anys setanta i ens planta sense contemplacions davant l’enorme hipocresia que els nostres poders públics encara perpetuen fent mamballetes a més d’un criminal.

Em permetreu ara un apunt personal que potser resultarà críptic però que, sens dubtes, tots els que  decideixin  llegir aquesta excel·lent novel·la entendran: El meu pare es va dir Hèctor durant deu anys, quan, després de la victòria feixista, va ser batejat a la força, li adjudicaren el nom de Víctor. Caliu sota les cendresm’ha fet reviure aquesta història familiar.

Centrem-nos altra volta en el relat. El crim ha de ser resolt. Dora Muñoz teixeix, amb un llenguatge àgil i engrescador, una trama versemblant, realista, que, passa a passa, ens porta a descobrir el criminal i, en aquesta tasca d’investigació, topem amb personatges inoblidables. Només la Vica, per exemple, ja donaria ella sola per tot un altre llibre. Cal esmentar així mateix, no se m’oblidi, a la que podem considerar protagonista de l’obra, la subinspectora Camil·la Vázquez, una gallega arrelada a Mallorca que ha après la llengua de la seva nova terra i que  al seu moment va decidir ser policia per intentar, des de la seva feina, millorar el nostre món. Camil·la Vázquez- que ja vàrem conèixer a Massa mares per a un fill– és un personatge que enamora. I així podria seguir, perquè a Caliu sota les cendrescap personatge grinyola, tots ocupen el lloc que els hi pertoca amb una naturalitat absoluta. Podeu creure’m si us dic que això és molt difícil, molt. Dora Muñoz ho ha aconseguit.

I ho ha aconseguit sense fer trampes. És el lector qui descobreix, tot seguint les investigacions, la resposta a les incògnites. No hi ha cap element de darrera hora, tot hi és present des del principi i al desenllaç hi arribem amb les nostres pròpies perspectives.

Hauria d’acabar però no vull cloure aquesta ressenya sense fer esment a la música. Aquesta novel·la, com en l’anterior de l’autora, la música hi és ben present, no me’n puc estar de dir-vos que, per exemple, la manera com  la música de la  simfonia Coralde Beethoven s’entrellaça amb els pensaments sobre el crim és, creieu-me, d’antologia.

Un apunt final i una reflexió. Camil·la Vázquez és policia, la seva tasca es lluitar contra el crim, esper de tot cor que aquesta lluita se’ns expliqui a properes novel·les. Ho gaudirem tots. I ara la reflexió: hi ha morts que mereixen haver mort. Llegiu Caliu sota les cendres. Entendreu i  no us en penedireu. Gens.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *