Michel Quoist ha deixat escrit:
“Si la nota digués: una nota no fa melodia…, no hi hauria simfonia. Si la paraula digués: una paraula no pot fer una pàgina…, no hi hauria llibre. Si la pedra digués: una pedra no pot aixecar una paret…, no hi hauria casa. Si una gota d’aigua digués: una gota d’aigua no pot formar un riu…, no hi hauria oceà. Si el gra de blat digués: un gra de blat no pot sembrar un camp,… no hi hauria anyada. Si l’home digués: un gest d’amor no pot salvar la humanitat, … mai hi hauria justícia, ni pau, ni dignitat, ni felicitat sobre la terra. Si Maria hagués dit: una dona pobre i verge no pot ser mare, … no hi hauria hagut salvació.
Com la simfonia necessita de cada nota. Com el llibre necessita de cada paraula. Com la casa necessita de cada pedra. Com l’oceà necessita de cada gota d’aigua. Com l’anyada necessita de cada gra de blat… Tota la humanitat necessita de tu, allà on ets, únic, i per tant irreemplaçable”.
Nadal ja ens abraça. La seva abraçada és totalment sincera i cordial. I ens abraça a tots. Ningú s’hi queda exclòs. Nadal és una festa que ens convida a fer silenci i a descobrir Déu. La fe ens diu que sols els pastors, gent de camp i de silenci, gent senzilla, gent atenta a les ovelles, van descobrir Jesús i, agraïts, li van regalar somriures i cants. Agraïts, van felicitar també, amb senzillesa i de gust, a Josep i a Maria.
Una festa es viu a plena llum i entorn d’una taula. Una festa convoca, té sempre les portes obertes. Una festa, però, és fruit d’una vida compartida dia a dia i colze a colze. Qui no comparteix, difícilment se sent a gust en el cau d’una festa. Els pastors, amants de la sorpresa que genera el silenci i l’estar cara a cara i cor a cor en la natura, es van sentir a gust a la festa viscuda en una cova amagada i silenciosa de Betlem.
Qui viu avui la festa de Nadal? Qui s’hi sent a gust en ella? Qui descobreix el seu sentit originari? La viu, s’hi senten a gust, els amants del silenci, de la sorpresa, de l’atenció als altres, de la senzillesa, …! S’hi senten a gust, la viuen, els amants del misteri. Persones com el diaca Esteve, primer màrtir de l’Església, que just a l’inici del despertar del cristianisme, va descobrir que la vida sols és vida quan es regala, quan s’ofereix als altres, quan és capaç d’encendre, amb el seu donar-se, la flama del misteri apagada en el cos de molts. L’amor és superior als protagonismes buits i a les paraules altisonants. És superior, als aplaudiments poc assenyats de les masses i als seguidors idolàtrics de les grans estrelles.
Dia 26, com a Parròquia, celebrarem la festa de st. Esteve. I, en el cor de Nadal i de la festivitat del nostre sant màrtir, aquest és el poema que enguany m’ha sortit de dins: Apedregat i mal ferit!
“Quan la fosca escampa por/ i els ulls es tornen vermells,/es fereix laserenor/ i es gegant el desgavell./ La ceguesa amb esperó/ punxa fort el deshonor, / i la Nova de l’amor/ sent l’ofec de l’amargor./ Esteve, primer màrtir fou/ d’una revenja sense Déu./ Que n’és de repugnant el jou/ quan el mal empunya el relleu!/ Com l’ocell que surt de gàbia/ l’esperança neix en força/ si el prec brossa la ràbia/ d’uns brams buits, replens d’escorça. / Apedregat i mal ferit/ les nafres li ragen perdó./ Què negra i fosca és la nit!/ Què aspra és la traïció!”.
