Aritmètica del crim Per Eduard Riudavets

Heu vist la pel·lícula Rebelión a bordo? N’hi ha vàries versions, per a mi la millor és la de 1935 amb Charles Laughton i Clark Gable. Potser la més coneguda, però, és la que es va estrenar el 1962 amb Marlon Brando. Per cert el títol original d’ambdues és Mutiny on the Bounty.

Sabeu què són els divisors propis? I els nombres amics? Coneixeu el número atòmic de l’arsènic?

A hores d’ara, després d’aquest rosari de preguntes, us estareu demanant a que treu cap tot això, per quins set sous he començat aquesta ressenya amb unes qüestions que aparentment no tenen res a veure amb la temàtica d’aquesta secció.

La resposta és ben senzilla. Mireia Vancells a Aritmètica del crim ho ha tornat a fer. Ha aconseguit teixir una gran novel·la negra amb uns fils argumentals que de bon principi ens assemblen absolutament allunyats i sense relació possible. Ho ha tornat a fer i, al meu parer, amb uns resultats excel·lents.

Centrem-nos ara en el resum de l’argument per treure’n l’aigua clara de tot plegat. L’aparició del cadàver esbudellat d’una ginecòloga a Ciutat Vella obliga la parella d’inspectors dels Mossos d’Esquadra Jan Ribarroja i Carina Gutés a iniciar una investigació policial. Un misteriós personatge els ajudarà en la resolució de l’assassinat mitjançant el que es podria anomenar “la lògica dels nombres”. I una veu discordant, mentrestant, ens va explicant amb un gran luxe de detalls la història de l’amotinament de la Bounty.

Vet aquí llavors els fils a teixir. Si més no som ben conscient que aquest esbós argumental no aclareix gairebé res i, naturalment, no aniré més enllà. Si sempre és imperdonable fer un spoiler, molt més ho és en una novel·la d’aquestes característiques en la que la intriga és fonamental.

Us he de confessar que fins gairebé el final del llibre no he tingut cap sospita de com podien lligar-se els diversos –i dispars- elements de la narració, però això, que en altres novel·les m’hagués irritat, a Aritmètica del crimm’ha engrescat.

He seguit amb interès creixent les peripècies dels mariners amotinats de la Bounty en un llunyà segle XVIII, he intentat comprendre les elucubracions matemàtiques i he seguit les passes dels inspectors a fi de desentranyar el misteri que hi ha rere el crim que ho ha encetat tot.

I he gaudit de les tres coses i m’han atrapat les tres històries. Explicat així pot assemblar senzill però us ben assegur que, en la meva més que modesta opinió, no ho és ni de bon tros. Hagués estat força fàcil perdre’s, que una part anés coixa, que el teixit sortís més aviat defectuós.

No és el cas. Mireia Vancells, com a L’home de Déu, ho ha tornat a fer. Així, quan arriba el desenllaç, sorprenent, trencador, veiem com a lògica i gairebé inevitable la manera com les diferents trames s’han entortolligat en un final absolutament inesperat.

Una novel·la que et porta pels mars del sud, que et fa visitar el nord d’Anglaterra i que et fa viure la Barcelona actual amb les seves belleses i misèries, mentre es van desembolicant tots els embulls d’un crim més que estrany, és sens dubtes una novel·la que val la pena llegir.

“M’encanta el mar, trobo que és extremadament literari. És un dels pocs àmbits on encara es poden viure veritables aventures. M’agraden les històries d’assassinats, crims, investigacions i intriga. I sóc molt dolenta amb els números i amb les matemàtiques, però em fascinen. Aquest llibre porta una miqueta de tot això barrejat”.

Són paraules textuals de l’autora. Aritmètica del crim és aquesta barreja de la que ens parla. Per cert, una gran barreja.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Balearia, ofertas Semana Santa
Fira Arrels 2019