És ben cert que, d’una manera o l’altra, qualsevol novel·la ens retrata un determinat moment de la història. Fins i tot les obres de ciència ficció no poden fer altra cosa que reflectir els coneixements d’un determinat moment. Si més no, n’hi ha que expressament ens expliquen una època. Així avui parlarem d’una novel·la clarament política, en el mateix sentit que ho pot ser Guerra i Paude Tolstoi o, més actual, Vida i destíde Vasili Grossman. Una obra que, des de la ficció, ens permet conèixer un moment històric en que les decisions polítiques marcaren el rumb de tot un país. I, en aquest cas, el país és un dels més desconeguts d’Europa, Albània, i la novel·la El gran invierno d’Ismail Kadaré.
Abans de seguir amb la ressenya, vull dir-vos sense embuts que he gaudit molt amb aquesta lectura, m’ha engrescat des del primer moment, m’ha fet viure fets i situacions que desconeixia tot seguint la vida d’uns personatges retratats magistralment. És, sense cap mena de dubte, una novel·la excepcional. I per a tots els que puguin tenir recança a l’hora d’enfrontar un llibre que he qualificat de polític, he de deixar clar que en absolut El gran invierno és una obra avorrida, al contrari la tensió dramàtica hi és present del principi al final. Una novel·la excepcional i, com les obres russes que abans he esmentat, és també una novel·la monumental.
Permeteu-me ara que us traslladi textualment una anàlisi que a La Ficción Gramaticalfa d’El gran invierno el professor Rodrigo Breto, la trob tan encertada que difícilment hi podria afegir res:
“La vida cotidiana durante el comunismo, la vida de la gente en el totalitarismo, muy bien podría ser una forma de definir El gran invierno. La novela, un monumental fresco polifónico, algo así como una Capilla Sixtina literaria de los comunismos, muestra un momento clave en la historia de Albania: su ruptura, en el año 1961, con la dependencia ideológica, política y económica, que la unía a la Unión Soviética. Los sucesos que ocurren en ese invierno afectan de variadas maneras tanto a personajes ficticios como a reales, y Kadaré va dibujando con su paleta de escritor una sociedad en la que todos tienen cabida: desde un periodista que acude como intérprete a la fatídica reunión en Moscú en donde se cristaliza la ruptura, pasando por líderes reales al estilo de Enver Hoxha o Jruschov, hasta barrenderos, violonchelistas, novelistas, críticos literarios, burgueses represaliados, adolescentes, mujeres casaderas, ancianos, ex guerrilleros, cuadros políticos y militares, corresponsales extranjeros… toda una humanidad que, a modo de colmena, bulle y se ve afectada por esta interpretación de la vida como problema político”.
Molts dels lectors de la meva generació recordaran quan, abans de l’enfonsament del mal anomenat socialisme real, Albània era qualificada com l’últim bastió de l’stalinisme, recordaran així mateix el seu apropament transitori a la Xina maoista i finalment el seu absolut aïllament internacional…
Aquests clixés que han restat a la nostra memòria tenen la seva explicació tot llegint El gran invierno. Però, cal que no m’oblidi de dir-ho, hem de tenir ben present que la novel·la fou publicada el 1977 i que Kadaré no s’exilià a França fins el 1990 quan ja el règim comunista albanès agonitzava. Aquesta dada és important per entendre el retrat d’Enver Hoxha, el màxim dirigent comunista d’Albània, que es fa a la novel·la i saber llegir entre línies la crítica que s’hi amaga.
Si més no, una imatge, mai explicitada però ben present, amara tot el llibre: David contra Goliat. La petita i feble Albània enfrontant-se a la poderosa Unió Soviètica. De qualque manera ens identifiquem amb la rebel·lió del petit país contra la gran potència, malgrat algunes de les motivacions siguin com a mínim discutibles.
No vull cloure aquest escrit sense assenyalar que, entorn del conflicte polític, es van teixint diverses històries quotidianes que ens deixen percebre la realitat dels habitants d’un país que en un moment donat es va trobar en una cruïlla de la història. Acabem llavors amb unes paraules del mateix Kadaré que ens donen una de les claus de la seva obra:
“Al món sempre queda certa dimensió de la dictadura, no crec que el món se’n lliuri mai definitivament. Persistirà sota formes diferents, fins i tot en els anomenats països lliures. El deure de la humanitat és combatre-la sempre…”
