L’augment de les relacions comercials marítimes entre els diferents estats, durant els segles XIII – XV, va propiciar la creació d’uns sistemes de control amb els quals les monarquies pretenien beneficar-se del constant increment comercial marítim que circulava a través de la Mediterrània.
Entre els ports de reialmes diferents, molt prest se crearen impostos que gravaven tant l’arribada de vaixells estrangers (dret d’ancoratge), com l’entrada de mercaderies de propietat de mercaders forasters (dret de lleuda), càrregues impositives de les que eren exempts els patrons i els comerciants residents.
El dret d’ancoratge d’una nau era pagat pel patró, segons els volum de l’embarcació que pilotava. Una galera d’alt port, amb dos castellets, un triangular a proa i un altre rectangular a popa, solia abonar 24 – 28 sous per ancorar en el port, quantitat que es reduïa a 20, 12, 8 sous si les naus fondejades en la rada portuària eren tarides (naus grosses i panxudes), llaüts (embarcacions de reduït tonatges, amb dues veles llatines), o barques de vuit o dotze bancs (naus impulsades a rem per 16 o 24 mariners).
La lleuda era un impost que gravava el valor de les mercaderies d’alt cost que els estrangers desitjaven introduir en els mercats de la població (teles luxoses, gemmes, perles, esclaus), que generalment solia ser de 2 diners / lliure (és a dir un 0’83%). Però en tractar-se de productes de volum i pesats, el lleuder solia obligar-los a utilitzar el pes reial.
Com és de suposar, molt prest sorgí la picaresca. La Companyia formada per un hom estranger (italià) i un altre del país (català) permetia a la Companyia quedar exempta dels impostos portuaris dels productes transportats en la República i en els del Principat o el regne de Mallorca.
Per evitar aquest frau encobert, molt prest s’obligà als mercaders a signar amb una rúbrica o una marca de mercaderia, feta amb almangra o amb pintura vermella, anagrama que certificava la propietat del mercader. Una rúbrica que era registrada pel patró de la nau en el llibre de viatge indicant el lloc de seu destí. En el cas de ser abordada l’embarcació per un corsari, aquest solia requisar totes les mercaderies de propietat dels mercaders enemics, mentre era obligat a respectar les que eren pròpies dels vassalls del monarca al qual servia. De no fer-ho així, el corsari incorria en una acció de pirateria.
La lleuda pagada en els ports en molts casos s’ha pres com a barem per calcular el volum comercial portuari estranger; però hem de dir que algunes companyies italianes, que operaven en el ports insulars, concertaren amb la monarquia contractes tancats, de periodicitat anual o triennal. Amb aquest sistema la companyia Bardi de Florència podia introduir tota classe de productes comercials a Ciutat de Mallorca pagant una taxa fixa anual de 260 lliures, contracte que eximia a les seves embarcacions l’haver de pagar la lleuda.
Amb la creació de Col·legis de Mercaderia, els mercaders obtingueren de la monarquia poder imposar un dret sobre el valor de les mercaderies desembarcades en el moll. El dret molt prest prengué el nom de “mollatge”, el valor del qual era d’un diner per lliure.
Amb la recaptació del mollatge el Col·legi de mercaders atenien les necessitats de port i les millores en el moll, o els diners eren invertits en la construcció d’una llotja, on dipositar les mercaderies i on situar les taules de canvi o banques per redactar els contractes mercantils. A Ciutat de Mallorca, amb aquell import es manà construir la prestigiosa Llotja, edificació que fou encarregada al prestigiós arquitecte i mestre picapedrer felanitxer Guillem Sagrera. Sagrera construí la Llotja entre els anys 1420 a 1445, en el timpà d’accés de la qual presideix l’àngel custodi, protector de la Ciutat. Però divergències econòmiques entre el mestre i els Jurats mallorquins acabaren en un procés llarg i enutjós, que no es va solucionar. Guillem Sagrera, en ser cridat pel rei Alfons el Magnànim, per encarregar-se de la construcció de la Sala dei Baronidel castell Nuovo de Nàpols, va poder escapolir-se del contenciós, que va carregar sobre els seus fills i hereus.
Durant el segle XIII, amb l’increment de l’activitat corsària, els reialmes van adoptar un sistema de represàlia que molt prest es va substituir per altres mesures menys repressives. Els sistema va prendre el nom de MARCHA.
L’apressament d’un vaixell de càrrega per un corsari d’una nacionalitat estrangera sense una clara justificació, era immediatament comunicat a les autoritats portuàries i polítiques per prendre una ràpida represàlia. Si el corsari era de nacionalitat veneciana, genovesa o angevina, s’aplicava la marchaa la primera nau arribada a port d’aquella nacionalitat, amb la intenció de satisfer les pèrdues econòmiques motivades pel corsari. Com hem de suposar, l’embargament de les mercaderies d’una nau comercial que res tenia que veure amb el malfactor, molt prest s’arbitrà un sistema per evitar l’espoli dels mercaders aliens a les actituds dels corsaris, de manera que a molts dels ports comercials importants s’instituí el LOU.
El LOU fou un tribut imposat per Jaume II de Mallorca (24 XII 1303) als mercaders pisans per poder comerciar amb Mallorca, en concepte de reparació dels danys ocasionat al comerç insular. Aquest impost fou d’un diner per lliure, cobrat a totes les naus pisanes que arribaven a port, tant per les mercaderies aportades com les exportades, però eximint-los del pagament de l’acostumada lleuda. Dit impost fou posteriorment aplicat al comerç genovès, i a les naus mallorquines que mercadejaven amb els ports de Tunis, la quantia del qual era de 6 diners per lliura (un 2’5% del valor importat).
