Què ens passa als homes? Veles e vents per Andreu Bosch

 

Andreu Bosch

Divendres passat, un veí de Ciutadella agredia la seva ex-parella amb un ganivet a la cama després de bloquejar-li el pas amb el cotxe i estropejar-la, segons testimoni d’un home que la va auxiliar. Aquest home ja tenia una ordre d’allunyament a conseqüència d’una sentència del desembre passat per un delicte d’amenaces. Ciutadella plàcida, Ciutadella ufana d’ella mateixa on mai no passa res i on els mals sempre ens vénen de fora o de la modernitat. Idò aquí també els ciutadellencs exercim la violència contra les dones.

Igual que a la resta de l’estat. Amb els escassos 20 dies que duim del mes de gener vuit dones ja han estat assassinades a l’Estat Espanyol. 47 dones més ho van ser també assassinades per les seves parelles o ex-parelles el 2018. I hi hauríem de sumar les morts de dones en mans d’homes, no comptabilitzades per no ser de parella.

Aquests fets ens interpel·len directament als homes; què ens passa? Com és possible que arribem a aquests extrems? Quina mena de motivacions ens duu a cometre aquets crims, especialment contra aquelles persones que suposadament hem estimat? Per què la dona és especialment objecte de la nostra violència i pel simple fet de ser dona? Per què una negativa d’una dona ens treu de punt i ens descontrola de tal manera? Per què ens costa tant assumir que no som correspostos en els nostres desitjos? Contimuam creient que som éssers superiors a les dones i que podem fer el que ens doni la gana?

Estàvem convençuts que ja havíem complert amb el nostre deure d’igualtat compartint una bona part de les tasques de la llar: sabíem fer el dinar, rentar la roba i fins i tot planxar, granar, fregar i canviar el llit, fer la compra… I havíem assumit que la criança dels fills era cosa de tots dos: donar el biberó, canviar els bolquers, anar-li a comprar robeta (açò les dones s’ho reservaven bastant), compartir inquietuds a les trobades de pares i mares a les escoletes…

Però veiem que amb açò no n’hi ha prou. La violència contra les dones continua. No només amb les morts, també  hi hem d’afegir  les violacions (ho és també violació en el si de la parella quan no hi ha consentiment), els casos de “manades” petites o grans, l’explotació i el sotmetiment sexual, els assetjaments a la feina o al carrer, etc.

Estam donant a poc a poc passes en la igualtat de drets i de responsabilitats, i mentalment ho tenim assumit. Però en l’avanç de la lluita femenina, en l’emergència dels valors femenins menystinguts o ignorats per nosaltres encara no hem reconegut els nostres propis valors com a homes – o simplement com a persones – més enllà dels rols imposats per la mentalitat masclista: virilitat, poder, força física, domini, control…

Ens hem educat en aquests valors. I davant d’una situació problemàtica, davant d’un fet que ens desborda i no controlam, els recursos que tenim a l’abast són aquests: l’agressió, el control de l’altra, el domini…

El drama però és que aquests valors masclistes, patriarcals, es continuen difonent i perpetuant. El mitjans en van plens. Laura Freixas, en un article recent a La Vanguàrdia  deia: “En cuanto a la violencia, vemos películas que repiten el argumento ‘maltratador enamorado y sumisa feliz’, series que presentan a las mujeres como malvadas y manipuladoras a las que hay que controlar, pintura clásica o anuncios que evocan violaciones rodeándolas de erotismo y glamur,  poemas, canciones y novelas de amorque cuentan agresiones y palizas”.

Amb els mitjans hauríem de ser militants i rebutjar tota casta de programes televisius, anuncis publicitaris, videoclips, pel·lícules que indirectament o directa fomenten aquests valors (?).

En aquesta lluita personal ens hem d’implicar, a la vegada que fem una reflexió constant dels els nostres hàbits i de la manera que tenim d’afrontar les situacions de conflicte tot cercant altres recursos que, més enllà de l’agressió i la rancúnia, fomenti la concòrdia, la comprensió i l’empatia. I que, si els nostres desitjos no es veuen complerts, sapiguem acceptar la realitat i tirar endavant.

Paral·lelament a l’avanç en els drets i el reconeixement d’un nou rol de les dones en la nostra societat, ens correspon als homes trobar també un nou rol masculí que sens dubte ens serà més gratificant que l’actual i segur que més pacífic i més vital.

Malgrat tot, crec que esteim en el bon camí. I la prova és la reacció de l’ultradreta per a emmascarar la violència de gènere entre altres formes de violència i l’oposició a les mesures específiques contra la violència contra les dones. L’articulista Miquel Molina cita el filòsof i professor de Yale Jason Stanley: “Sostiene Stanley  que lo que él denomina ansiedad de génerose ha situado entre los ingredientes principales  de las políticas fascistas que vienen. La ansiedad de género definida com el miedo de la ‘jerarquia patriarcal al avance de las políticas de igualdad’”.

Qui guanyi la por haurà guanyat la partida. I els homes no hem de tenir por als canvis que han de venir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Balearia, ofertas Semana Santa
Fira Arrels 2019