Tarongers i taronges A Menorca, els fruiters es sembraven als barrancs, per a protegir els arbres dels vents de tramuntana, i encara es conserven varietats de cítrics com és el cas del taronger dolç

Des de fa unes setmanes es ve xerrant de la polèmica davallada del preu de compra dels nostres cítrics per part dels venedors als productors per mor de l’entrada de taronges de tercers països com Sudàfrica que estan perjudicant i molt als nostres agricultors, especialment als de Mallorca, perquè a Menorca la producció de taronges és ben escassa per mor de la tramuntana per una banda, i per l’abandonament dels horts patit des de fa dècades quan la pagesia deixà les seves feines pròpies de sembra de blat i cereals, a més de l’horticultura, per a convertir-se en ramader per a la producció de llet i formatge.

Aquest canvi en el model implicà que l’hort i fruiters passessin a ser productes de cultiu de lleure, d’aquells particulars que tenien un hortal dedicant la producció del mateix al consum propi.

A Menorca, els fruiters es sembraven als barrancs, per a protegir els arbres dels vents de tramuntana, i encara es conserven varietats de cítrics com és el cas del taronger dolç, del que anem a parlar avui, tal i com ens indica el gran amic i botànic Pere Fraga que ens explica que el taronger dolç (Citrus sinensis) com la majoria d’altres cítrics que es cultiven per la seva fruita és un petit arbre de fulla perenne que de forma natural ramifica seguint un patró regular i ordenat, açò fa que a la vegada aquest arbre de fruita, de vegades també sigui valorat com a planta ornamental. Com passa amb altres cítrics cultivats el seu origen és incert. No és una espècie natural. Hi ha un cert consens en considerar-lo d’origen híbrid, però no hi ha tant d’acord sobre quins són els seus progenitors. La versió més acceptada seria el resultat d’un creuament entre l’aranja grossa (Citrus maxima) i el mandariner (Citrus reticulata). Com altres cítrics cultivats el seu origen geogràfic se situaria cap al sud-est asiàtic. La seva arribada a Occident va ser relativament tardana. Les primeres referències precises del seu cultiu a Europa són del primer quart del segle XVI al sud d’Itàlia. Amb tota probabilitat, van ser els portuguesos qui van introduir les primeres plantes procedents de la Índia després de la circumnavegació d’Àfrica.

A diferència del taronger agre (Citrus aurantium) o el llimoner (Citrus limon), el taronger dolç és més exigent pel que fa a les condicions de cultiu. Per tenir un bon creixement i una producció de fruita adequada vol terres relativament fondes, no excessivament humides, però que a la vegada puguin conservar una certa frescor en profunditat. D’aquí que les terres al·luvials, les que es formen a partir del rossec de materials per rius i torrents, sovint siguin les més favorables pel seu cultiu. Per açò mateix, a Menorca, els millors horts de tarongers es troben dins barrancs i canalons. Una altra raó pel cultiu en aquests ambients protegits és que no li agraden els vents freds i secs com la tramuntana. Pel demés, el clima mediterrani li és favorable. Al ser originari de regions càlides, agraeix l’absència de gelades fortes i continuades. Una característica de la regió d’on són originaris la majoria de cítrics és que les pluges poden ser estacionals, irregulars, però sovint torrencials. Açò explica responguin bé a regs ocasionals sempre que aquests siguin abundosos, com es feia antigament amb el sistema de canals.

Actualment la majoria de tarongers dolços que es comercialitzen corresponen al grup Navel. El seu nom deriva de la presència d’un “llombrígol” (en anglès “navel”) a l’àpex del fruit dins el que es veuen com altres fruits més petits.  El seu origen és incert, però se sap que a començaments del segle XIX a Portugal ja hi havia una varietat amb aquest nom (“Umbigo”). El seu èxit comercial és deu a la seva dolçor, bona conservació i l’absència de pinyols. Abans de l’expansió de les Navel, la taronja més cultivada era la que coneixem com de suc (taronja de Menorca), més petita, amb pinyols i no tan dolça. Hi havia altres varietats com la taronja reial, la més dolça de totes, o la de sang, caracteritzada per la pigmentació vermella a la carn.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *