Marc Massip i l’acompanyament  (J. Bosco Faner Bagur)

Marc Masip Montaner, psicòleg català i expert en addiccions tecnològiques, respon molt seriosament a Miguel Juan Urbano (Diari Menorca, 04/02/19), sobre el consum del mòbil i les rets socials per part dels al·lots i adolescents. El dia anterior, havia ofert una conferència a Alaior, Convent de St. Diego.

Ben llegida l’entrevista, sent la necessitat de facilitar-vos, primer, algunes de les seves respostes: “En quant a l’addicció al mòbil, rets socials o videojocs, els pares són els principals responsables, a més del propi element tecnològic, el seu grup d’iguals, l’escola, la societat, la manca de lleis i normes” “Els telèfons mòbils poden ser molt útils, però abusar d’ells pot causar conseqüències que encara desconeixem” “La tecnologia ens ha superat, però podem donar una passa enrere per avançar-ne tres” “El ministre de cultura d’Espanya diu que els videojocs són una industria cultural, però l’OMS afirma que causen infermetat i addicions. El ministre té un interès econòmic i l’OMS, sanitari” “El mòbil és una necessitat irreal que més tard provoca, als menors de 16 anys, frustració, ansietat i por. I és que els menors es senten més segurs rere una pantalla que cara a cara” “El 77% de la població espanyola sent nomofòbia (malestar, nervis i ansietat per no dur el mòbil o estar sense connexió)” “Espanya lidera l’addicció a la ret, el 32,3%, mentre a Europa la mitja és el 13%” “Ens hem de formar per ajudar als joves a que sàpiguen fer un bon ús de les noves tecnologies i no juguin mai més als videojocs”.

Llegida i rellegida l’entrevista, cada vegada m’entra més endins la necessitat que tenim els adults –d’una manera especial els pares i educadors en diferents ambients- de saber acompanyar als infants i joves a favor de la seva maduració. El fet d’acompanyar no és una cosa accidental o fortuïta. Hem de desitjar acompanyar en tots els processos, “per més durs i prolongats que siguin amb una actitud d’espera pacient i resistent” (Ho diu el Papa Francesc a Evangelii Gaudium, 24),

Tot acompanyament suposa “fer costat”, és a dir, “caminar amb”, “anar al costat de”, “escoltar”, “guiar algú cap”, … Tots els humans som socials per naturalesa, per tant la proximitat i l’acompanyament, tenen per objectiu evitar el mal avui estès de la soledat, del malestar, dels nervis, de l’ansietat, del no saber relacionar-nos cara a cara i perdre’ns el respecte. Mai hem de deixar ningú sol en cap cas, ni com agent actiu, ni com a subjecte receptor.

La dimensió de l’acompanyament permet descobrir la bellesa de la maternitat, de la paternitat, de l’educació, així com què vol dir l’entrega i la presència, símptomes d’una saludable generositat, però també d’aquella comprensió que sap fer-se càrrec de la situació que viu qualsevol filla o fill, infant, jove, amic o amiga.

Quan un educador no viu aquest acompanyament, aquesta  bellesa de l’amistat, de l’entrega, de la presència i de la generositat, front d’ell, no és estrany que Marc Massip afirmi sense embuts: “Si un pare dóna una pantalla al seu fill de quatre anys per a felicitar-se prendre una cervesa tranquil, ha d’anar directament a la presó o almanco que l’obliguin a fer un curs de rehabilitació per a ser un millor pare”.

S’altre dia a casa d’un dels meus nebots, em recreava sanament observant com explicava a un dels seus fills la necessitat de ser fidel al pla que havien consensuat per dur a terme aquell capvespre. Li deia: “Si et deixes endur pel que vols fer, i sols “perquè sí!”, cada vegada et costarà més fer el que reconeixes que et convé”.Fer-lo pensar i decidir positivament, no va ser fàcil, però tampoc va ser impossible. Un educador qualsevol ha de tenir ganes d’educar cap a la maduresa, cap aquell tipus de persona capaç de prendre “decisions veritablement lliures i responsables” (Papa Francesc, EG 171). Eduquem, educant-nos!.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *