La Corona d’Aragó té la sort de disposar d’un seguit de cròniques històriques i cronistes de renom que, al llarg de 200 anys, foren relatant els principals esdeveniments que se succeïen durant els regnats dels monarques que ocupaven el tron aragonès, descendents de Jaume I el Conqueridor, iniciador d’una llarga i nombrosa nissaga.
Generalment, el cronista solia ser un personatge pagat per la pròpia monarquia, o en ocasions foren els mateixos reis qui s’afanyaren en transmetre a la posterioritat la seva visió dels fets dels quals eren protagonistes. Així doncs, no cal insistir molt en creure que els seus relats estan farcits d’opinions personals, d’actuacions un tant distorsionades, amb el pretest d’afalagar els monarques, de justificar uns fets que eren reprovables o de magnificar altres per enaltir la figura dels reis que els pagaven.
Les Quatre Grans Cròniques Catalanes, publicades en reiterades ocasions (una d’elles feta per Ferran Soldevila . Ed. Selecta 1984) de les quals recentment s’han fet una acurada revisió, són un dels principals pilars sobre les quals bascula la majoria de les investigacions medievals, centrades en els segle XIII i XIV, i són un referent obligat per tots aquells investigador que pretenen endinsar-se en el coneixement del passat històric dels països riberencs de la conca de la Mediterrània Occidental.
El Llibre dels Feyts, del rei Jaume I el Conqueridor, és la crònica que inicia el quartet, en la qual, malgrat algunes llacunes històriques, narra la conquista dels regnes de Mallorca (1229), la del regne de València (1238) i la seva intervenció en la conquista del regne de Múrcia, el qual, mitjançant el Tractat d’Almizra (1244) entre ell i Fernando III de Castella, el regne va quedar involucrat dintre de l’òrbita política castellana. La crònica narra el passatge o l’estratagema argüida per aconseguir el vassallatge de l’illa de Menorca (fogates durant la nit a la costa artanenca), per obligar a Abdallah Muhammat, rais de l’illa, a pagar un tribut anual, en concepte de vassallatge (Tractat de Capdepera juny 1231).
La crònica de Bernat Desclotés la menys coneguda ja que desenvolupa fets succeïts durant el regnat de Jaume I i d’altres que el cronista Ramon Muntaner, el gran cronista de final de segle XIII, narra amb més detall, i que abraça els tres regnats: el de Pere III el Gran (1276 – 1285), Alfons III el Lliberal (1286 – 1291), i Jaume II el Just (1292 – 1327).
Els relats de la crònica de R. Muntaner són vius i amb una gran fluïdesa de detalls i anècdotes, que l’han convertida en un punt de referència cabdal pels historiadors. Així hi tot, en alguns passatges de la seva crònica esdevé partidista. Però l’autor, en esser conscient de la importància dels moments en que va viure i en els quals fou protagonista, descriu els fets amb detall, pensant que eren de summa importància per l’esdevenir de la Corona d’Aragó. Uns fets que havia de transmetre a la posterioritat per evitar l’oblit de les generacions futures.
Dintre de la seva crònica hi ha una referència a la conquista de Menorca per les armes del rei Alfons III, de la qual, sembla ser, també fou protagonista. En el seu breu relat, no fa cap al·lusió ni referència a una intervenció armada bel·licosa de part del rei aragonès. Simplement anota que el rais musulmà, veient el gran poder del rei Alfons, es retirà al castell (de Maó, únic castell que cita), i es va retre a Sent Agayz (21 de gener de 1287) mitjançant un Tractat de capitulació.
La quarta Crònica és la del rei Pere IV el Cerimoniós, en la qual el monarca fa una justificació de la seva política i refereix unes actuacions i uns esdeveniments que a l’actualitat alguns historiadors posen en dubte.
Per a les Illes Balears, els capítols més interesants són els que al·ludeixen a la rivalitat existent entre el jove rei Jaume III de Mallorca i ell mateix. El primer casat amb Constança d’Aragó, filla d’Alfons IV el Benigne i per tant germana de Pere IV, de la qual va tenir dos fills, el príncep Jaume i la seva germana Isabel.
Pere IV justifica en la seva crònica el procés incoat contra el seu cunyat Jaume, acusant-lo de voler segrestar la seva persona a Barcelona per empresonar-lo al castell d’Alaró (Mallorca), justificant així la conquista del seu regne (1343) i dels comtats de Rosselló i Cerdanya (1344); l’acusa de felonia (mal vassall) i de fabricar moneda falsa en els comtats, un fet que no s’ha pogut provar ni demostrar numismàticament.
Com sabem, Jaume III s’exilià al sud de França, al costat del rei de França, va mal vendre el senyoriu de Montpeller al rei francès por poder armar un exèrcit i recuperar, amb la força de les armes, el regne de Mallorca. Però malauradament fou derrotat en la batalla de Llucmajor (1349). Després de la batalla els principals partidaris de Jaume III foren decapitats i les seves cases pairals de Ciutat enrunades i sembrades de sal. Una actuació que era impròpia d’un rei amb els súbdits lleials del monarca rival. A més, mantingué empresonat el príncep Jaume (el seu nebot, fill de la seva germana) durant més de vint anys, en diferents castells de València i Catalunya, dintre d’una gàbia de ferro, feta construir ex procés per ell, fins que fou alliberat de la presó per un canonge mallorquí, després d’una acció un tant novel·lesca (Alexandre Dumas s’inspirà en el fet per escriure la seva novel·la “El comte de Montecristo”).
Jaume (que haguera estat Jaume IV de Mallorca) fugí a Nàpols, i s’instal·là a la cort de l’intrigant reina Joana. Refugiat novament a França, va participar amb Beltran du Clesquin amb les companyies blanques, a favor del bastard Enric de Trastàmara contra el seu germanastre, el monarca legítim Pedro I el Cruel de Castella, per intentar ocupar el tron castellà.
El príncep Jaume es destacà en la batalla de Nàjera. Però malalt i acusant els vint anys d’aïllament sofert en els diferents castells, va morir a la ciutat de Soria l’any 1375, on fou enterrat en el convent dels frares franciscans d’aquella localitat.
Amb ell desapareixia el darrer descendent masculí de la Casa Reial de Mallorca, malgrat que en el seu testament donava tots els drets reials i successoris a la seva germana Isabel.
