Dia de silenci Per Eduard Riudavets

Cada vegada que, a Barcelona, agaf el metro em sobta un cartell que es repeteix a nombroses estacions. S’hi veu la fotografia d’una dona gran tot enretirant les cortines blanques d’un finestral per guaitar el carrer. Impresa una frase, a sota: Mai vaig pensar que el pitjor de fer-se gran fos la soledat. Tot llegint Dia de silenci a Tànger de Tahar ben Jelloun  aquesta imatge no m’ha marxat del cap.

“Un dels seus orgulls és aquesta fidelitat al passat. També és la seva nostàlgia, perquè sap que s’està convertint en l’últim testimoni d’una època. Torna a mirar al seu voltant i descobreix que està tot sol al mig d’un desert. No hi queda ningú. Morts o desapareguts. Tots han marxat deixant aquí o allà algun record, alguna imatge, l’eco suspès encara de les seves veus”.

De fet Dia de silenci a Tànger no és precisament una novetat literària, el llibre fou publicat en francès el 1990. Té uns quants anys i si l’he llegit ara és perquè el vaig comprar de vell al mercat de Sant Antoni. Tornem a Barcelona i aprofit per dir que aquest mercat de llibreters, que es pot trobar cada diumenge matí, és una experiència que recoman a tothom.

Parlem del llibre. Un relat breu però d’una extraordinària profunditat. El retrat d’un home mediterrani, ancià, de finals del segle XX, que mira enrere i fa balanç, amb les seves xacres i manies, amb un molt personal sentit de la rectitud i l’honradesa, i els condicionaments socials i de caràcter que han marcat les seves relacions amb els altres.

Però, per sobre de tot, és una narració sobre la soledat, sobre la soledat i la vellesa.

El protagonista és vell i està malalt. Ara, al llit, no vol reconèixer la seva dependència. Està sol i pensa, repassa la seva vida. I en aquest repàs ens hi podem sentir tots identificats, els que tenen lluny la vellesa un dia hi arribaran i els que hi som a tocar ja sabem del que parla.

Fa molts anys vaig llegir La Vellesa,l’assaig de Simone de Beauvoir. Record una de les frases del llibre: “En el futur que ens espera està en qüestió el sentit de la nostra vida; no sabem qui som si ignorem el que serem: reconeguem-nos en aquest vell, en aquesta vella”.

Tahar ben Jelloun aconsegueix precisament això, que ens reconeguem en un vell marroquí de Tànger. Ens posa davant els ulls la realitat que ens espera. Tant dóna el lloc on vivim, la vellesa –la sort de fer-se vell perquè l’alternativa és pitjor- a tots ens arriba i per tant cal conèixer-la, saber-la, valorar-la…Dia de silenci a Tànger ens dóna una possibilitat de fer-ho. Fer-ho tot llegint un excel·lent relat a partir d’un monòleg fascinant.

Em permetreu ara que acabi aquest escrit amb un fragment de l’obra, un fragment que per a mi evoca allò que tots portem a dintre i que, quan els records són gairebé l’únic horitzó, ens ajuda a fer una passa més:

“Quant al paradís, continuo convençut que el vaig conèixer o més exactament entreveure quan tenia vint anys. Hi havia una porta immensa plantada al mig d’un camp verd, vermell i groc…”

Al cap i a la fi tots hem conegut o al menys entrevist, ni que sigui per un segon, el paradís.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Balearia, ofertas Semana Santa
Fira Arrels 2019