LA FONDALADA

Eduard RiudavetsL’altre dia, a una programa de televisió parlaven d’escriptors que havien aconseguit l’èxit i que, després, havien lliurement decidit enretirar-se del focus d’atenció per mor de viure una visa més assossegada.

Sé que van esmentar Salinger (El vigilant al camp de sègol) com a cas extrem. No hi tenia gaire el cap al reportatge perquè a la vegada estava llegint. De sobte vaig sentir el nom de Jhumpa Lahiri.

El llibre que tenia a les mans era, precisament, La fondalada de Jhumpa Lahiri. Casualitat, sí. Però sempre he pensat que són aquestes casualitats les que salpebren la vida i, sens dubtes, també la literatura.

A la vora de la fondalada, dos germans, Subhash i Udayan, hi viuen la infantesa. Són força diferents però inseparables. Passen els anys i les seves vides marxen per camins diferents. Els estudis i el compromís polític d’un i l’altre els allunyen. Però la tragèdia els torna a reunir.

Vet aquí, molt breument, una senzilla sinopsi de l’argument. Una sinopsi, però, que ni de ben tros pot donar idea de la força enorme que transmeten les pàgines de La fondalada. Com se’ns explica a diverses web que publiciten el llibre: “Una història d’amor poderosa, de lirisme contingut. Una saga apassionant, plena de clarobscurs, que arrenca a la Calcuta dels anys seixanta i arriba fins els nostres dies”.

Estam davant un llibre immens. Un llibre que ens acompanya a viure cultures que desconeixíem, rituals i ambients que ens evoquen altres terres i altres temps. Però tot això amb un fil conductor que no sap de llunyanies, el patiment de les persones és igual per a tothom sigui on sigui el lloc on es visqui. Així Lahiri ens parla del dolor, de la pèrdua, del desarrelament, de la solitud…En definitiva de les més profundes emocions humanes. Hi ho fa sense recórrer per res als clixés que, sovint, emplenen els llibres ambientats en mons, per a noltros, exòtics. Ens hi podem reconèixer, ens hi reconeixem.

Deixeu-me ara que us expliqui, sense caure en desvetllar res que pugui fer minvar el plaer de la lectura, un element cabdal en aquesta novel·la: el secret.

El secret que hi ha rere la tragèdia ho amara tot, com si fos una malaltia infecciosa s’escampa arreu i tot ho condiciona. Res pot ser, aleshores, igual a com era abans i, si més no però, no ho anorrea tot. Encara hi ha lloc per a l’esperança, per a la redempció, per al recomençament…

Tal com deia l’autora en una entrevista, La fondalada“ ens parla de les coses de la nostra vida que oblidem i llavors tornen a aparèixer”. És una novel·la on les ferides estan obertes des de la consciència que “fins i tot en els moments més feliços existeix la pèrdua”.

Consider La fondalada una gran novel·la. Una novel·la que, de ben segur, esdevindrà un clàssic, si és que no ho és ja ara. Una novel·la que sense dreceres ens porta al cor d’allò que tots, més evident o més amagat, portem al nostre interior.

Aquesta fondalada que en temps de pluges es converteix en un bassal, aquesta fondalada d’un barri humil de Calcuta esdevé un lloc on podem retrobar-nos amb les nostres pors i misèries, amb els nostres èxits i fracassos. Entorn de l’aigua embassada hi caminem tots, perquè som persones, perquè som vius, perquè sentim…

“Ara estava a la vora de la fondalada, en l’espai on havia viscut tota la vida”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *