La JEC, la política o l’art de la mentida i el Borbó assegut a la cadira.

S’ha acabat el sofriment d’una pre-campanya i campanya política per dilucidar a quin partit volien donar més vots els espanyols. Els resultats tots els sabem i encara queda una segona part, per triar batlles, alguns presidents de comunitat i les europees.

Unes eleccions que en podríem dir atípiques, uns candidats empresonats i jutjats i altres a l’exili.

La JEC, una colla d’ancians caducs, desconnectats d’un país que podria o potser voldria ser modern, gent com aquesta no el deixa, han dedicat tota la seva ciència legislativa a prohibir un color, el groc, uns damassos on diu «Democràcia», «Llibertat» o «Llibertat presos polítics»  uns llaços i fins hi tot pautar la informació periodística prohibint mots com «exili» o «presos polítics».

Tot aquest enfilat no té altre explicació que la de voler ofendre a una part d’aquests encara espanyols a qui els seus sentiments els fan expressar-se d’una manera, tal com poden fer altres amb el crit de «a por ellos»,  ara això sí, de rebot, ha tractat a la resta de votants de tot el país de gent esquerpa, ignorant i sense criteri, pensant que un llaç groc, pobrets, els faria decidir a quin partit havien de votar. Els espanyols són més llestos del que la JEC pensava.

Mai com en aquesta última campanya per triar partit, la mentida ha estat la gran protagonista amb els líders capdavanters i les dels seus palmers. Escoltar a un líder dir a les deu de mati «digo», a les onze «diego» i a les dotze que res d’això havia dit ha sigut plat de cada dia i sense cap vergonya i és clar el qui més n’ha abusat de la mentida més ferit n’ha sortit.

Una campanya política hauria de ser una campanya de propostes socials, de com millorar una sanitat, educació, feina, sous, impostos etc., i aquesta darrera ha estat la campanya de qui desplegava la bandera més grossa i qui cridava més fort, viva el rei, qui bastia amb més força una monarquia que al parer de les generacions que no van votar la constitució s’esmorrella per tots els costats.

A sa majestat ja li va bé que entre tots aquest del viva el rei, li guardin la cadira, no cal que ell faci res, que pot ser millor que no ho faci, perquè si ens enfilam a la cronologia Borbònica i de les seves fetes, en sortim amb la camisa esquinçada.

Un petit tast, El Ferran VII fa abdicar al seu pare, es proclama rei i es carrega la PEPA, la primera constitució espanyola. La filla del Ferran, Isabel  II junt amb el germà del Ferran, dos Borbons, sumeixen Espanya en una guerra de sang que va durar 40 anys. Es el segon cop que els Borbons utilitzen la sedició i la rebel·lió.

Un altre Borbó, Alfons XII, permet que el general Pavía, entri a las corts espanyoles per dissoldre la república, una altre sedició on un Borbó hi és.

L’Alfons XIII, accepta que el general Primo de Rivera instauri una dictadura i dissolgui el sistema parlamentari, tot fruit d’un altre sedició consentida per un rei que voluntàriament abdica de cap d’estat i rei.

Una nova dictadura de quaranta anys, fruit d’una guerra, imposa un Borbó com a cap d’estat i rei d’Espanya, ell serà el Joan Carles I, alies el «campexano», del que avui encara que molts ho sospiten no sabem si va ser el promotor de l’esperpèntic 23F. Sabem d’ell que era un aficionat a la caça i a fer créixer la seva fortuna.

Ens queda l’últim de la saga, Felip VI, potser l’únic Borbó que per ser rei no li ha fet falta una sedició o rebel·lió, ho és perquè el seu pare va abdicar o el varen fer abdicar per la vergonya dels afers amorosos, de cacera i de diners que li podien explotar en qualsevol moment. I com la resta de Borbons en té prou amb que qualcú li guardi el tro.

En fi, que els Borbons no són garantia de res i la prova és que l’actual rei necessita dels polítics cridaners de vives al rei, a Espanya i la bandera.

P.S. En acabat aquest escrit, m’assabento que la JEC s’ha ficat en un altre embolic prohibint que els candidats al exili es puguin presentar a unes eleccions. La fiscalia els hi ha tocat el crostó i els obliga a rectificar, no tenen coratge de fer-ho i passen l’afer al jutjat que va acceptar la demanda de fer fora els polítics catalans, aquest s’inhibeix i ho passa al suprem, allà on estan jutjant als presos polítics, mentre la justícia d’aquest país és va embrutant cada dia més.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *