Menorca regió gastronòmica europea

Des de fa uns mesos, diferents entitats públiques i privades estan fent força de valent per aconseguir que l’illa de Menorca sigui declarada a 2020 com a Regió Europea de la Gastronomia, gràcies a la iniciativa de Jaume Gomila, que està aconseguit que aquest somni poc a poc es vagi convertint en una realitat.

Aquesta setmana s’estan donant les darreres passes perquè la candidatura menorquina passi a la fase final. Els “skateholders” menorquins estan posant fil a l’agulla i aconseguir que la nostra illa es posicioni i sigui reconeguda a nivell europeu com un dels llocs amb una gastronomia pròpia a descobrir i amb unes particularitats que la fan única en el seu entorn.

No és la primera vegada, tampoc en serà la darrera, que des d’aquestes pàgines reivindiquem la importància que té la gastronomia per una banda i, la nova cuina menorquina per altra, perquè aquesta illa que no necessita d’estrelles Michellin posi de manifest els valors que té la seva cuina com a complement ideal al turisme consolidat de sol i platja, o turisme de temporada alta, i també com a element diferenciador, únic i estratègic per aconseguir perllongar l’actual temporada i aconseguir també rompre amb la estacionalitat i tenir turisme d’hivern que vegi a Menorca com el lloc ideal per a passar unes vacances rodejat de natura, paisatge, cultura i gastronomia.

La cuina menorquina és única, i de manera especial la seva rebosteria i pastisseria, que és on més es noten les influències que hem rebut de les cultures i de les gents que han habitat l’illa. Des dels romans als àrabs passant pels hebreus. De la repoblació catalana a les conquestes i reconquestes entre anglesos, francesos i espanyols al segle XVIII. Del llegat de l’Art de la Cuina de Fra Roger, passant pels receptaris o llibres de cuina com el “De re cibaria” de Ballester, la “Cuina de Menorca” de Fàbrega i Puigvert, “La cuina dels menorquins” de Borràs o “Sa cuina des poble de Menorca” del que escriu aquesta secció. Tots ells formen part de la biblioteca essencial de la cuina tradicional, de la cuina que va restar a les cases i que avui és recuperada per la nova fornada de joves cuiners que han reinterpretat el receptari tot donant-li als plats ancestrals una nova vida, una nova imatge, noves textures per a crear el que avui ja es coneix com el moviment gastronòmic de la nova cuina menorquina, que de segur juga un paper destacat en la declaració de la nostra illa com a regió europea gastronòmica, i que serà també eina principal per a seduir els paladars més exigents.

Els temples gastronòmics

Menorca és potser l’illa balear que més ha crescut en qualitat i diversitat gastronòmica en relació a les altres tres. Fa poc més d’una dècada la cuina menorquina pràcticament no existia a la oferta de la restauració. Els principals restaurants havien apostat per la cuina internacional i els plats de cuina menorquina es limitaven pràcticament a la caldera de llagosta, les albergínies plenes, uns entremesos menorquins a base de formatge i embotits, algú que s’atrevia amb l’oliaigua i poca cosa més.

A partir de finals dels anys 90 comencen a despuntar una sèrie de restaurants a la zona centre i de Sant Lluís que recuperen i a la vegada reinterpreten les antigues receptes, però serà a partir de la segona dècada dels 2000 quan el que avui coneixem com “Nova cuina menorquina” no es consolida i es converteix en un moviment gastronòmic.

Restaurants com “Sa pedrera des Pujol”, “Sa paredera den Doro”, “Ca na Pilar”, “Pan y Vino”, “Es tast de na Sílvia”, “Smoix”, “Tast”, “Mon”, “Rels” o “Ses Forquilles” entre altres, han aconseguit que avui per avui Menorca tengui una oferta gastronòmica de qualitat, diferenciada, amb una aposta ferma pel producte local, i on no hi fa falta cap estrella comercial per a brillar en el firmament de l’alta gastronomia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *