Les Lleis sumptuàries del regne de  Mallorca:

La usurpació de signes nobiliaris externs, de part d’una burgesia cada vegada més rica i ostentosa de la seva situació, era una prova més dels canvis socials que es produïen en el si de la societat illenca en el decurs del segle XIV i XV, quan aquells es contraposaven a les penúries i dificultats econòmiques que patien certes famílies nobles, abans riques i opulentes, que ara veien com el seu patrimoni minvava i les seves rendes patrimonials eren cada vegada més migrades.

Però la lluita social no era només econòmica. En l’àmbit urbà, els integrants de la classe social burgesa, cada vegada més nombrosa, assolien un major protagonisme, escalant llocs importants en la direcció dels Òrgans de Govern de la ciutadania, amb la intenció de resoldre els problemes que afectaven els seus interessos. No és estrany doncs, que els dos estaments socials entressin en un litigi solapat i procuressin cadascú mantenir el seu prestigi. Per aquesta raó era necessari arribar a uns pactes encoberts que permetessin l’harmonia i la pau ciutadana.

La solució del contenciós no podia esdevenir a través de la renúncia d’uns privilegis aconseguits pels avantpassats d’uns, mitjançant la força de les armes, ni per la renúncia d’unes costoses franquícies, adquirides dels reis, amb la força dels diners. La solució va esdevenir a través de la unió dels individus de les dues classes socials, mitjançant la dèbil i fràgil anella de la dona.

Les noces concertades entre les filles dels rics mercaders, amb fills de cases nobles, permetia a uns ostentar signes heràldics i elevar la dignitat de la família a cotes més altes, mentre que els fills dels cavallers podien administrar una fortuna, a través de les substancioses quantitats aportades per les seves esposes, en concepte del dot. Era una solució que beneficiava a uns i altres, i contribuïa a mantenir l’estatus d’algunes famílies de la vella noblesa.

Malgrat tot, el conflicte entre els dos estaments era un fet. I mentre els nobles procuraven mantenir el seu prestigi, els burgesos i ciutadans rics anaven acaparant uns drets i uns signes que en altre temps els eren aliens.

Amb la finalitat de delimitar els individus que configuraven les classes socials i evitar les grans despeses algunes famílies feien per aparentar un prestigi social que havien perdut, totes les ciutats europees començaren a regular els principals actes socials dels ciutadans, promulgant tot un seguit d’ordres i normatives que a l’actualitat coneixem amb el nom de Lleis Sumptuàries.

Les primeres primeres raons donades pels Jurats per a la implantació d’aquestes normes no són molt explícites, però en totes elles hi havia un denominador comú: evitar les despeses supèrflues dels ciutadans, les qual eren l’origen de molts mals socials.

A Ciutat de Mallorca aquestes ordinacions apareixen a finals del segle XIV, i les primeres de que tenim notícia daten de 1384. Aquelles eren elaborades pel Gran i General Consell, i presentades pels Jurats del regne al Governador, el qual havia d’atorgar la seva conformitat.

Una vegada obtinguda l’aprovació governativa, les disposicions eren promulgades a toc de trompeta  i llegides pels principals llocs de Ciutat, de manera que ningú pogués al·legar desconeixement. La seva transgressió i incompliment era sancionada pel mostassaf.

De les cinc ordinacions que coneixem (1384, 1420, 1433, 1486 i 1495) totes elles tenien com a finalitat a “squivar e foragitar vanes excesses e supèrflues messions…”  (evitar grans despeses) que molts feien durant els batejos, esponsalicis i núpcies, com eren regals, convits, àpats, i a regular l’abillament en els vestits que cada classe social utilitzava.

El motiu primordial de totes aquestes ordenances era regular les despeses considerades supèrflues, de les quals feien responsables les dones. Però l’estudi atent d’aquesta legislació civil permet intuir que una vegada proclamat el decret, les autoritats vetlaven durant els primers anys l’estricte compliment de la normativa, però que després, passat algun temps, la relaxació de la vigilància i fins hi tot la modificació de la moda, la societat tornava a fer ús de nous abillaments, de manera que al cap de 20 – 25 anys era necessari fer un altre pregó per recordar l’antiga proclama.

Ordenances sobre la manera de vestir

Des de sempre, la manera de vestir ha estat un element diferenciador entre les persones riques i pobres. Durant l’Edat Mitjana cada grup social gaudia d’unes robes i vestes que els diferenciaven. Fins hi tot, algunes famílies benestants monopolitzaven alguns colors i ornaments que identificaven els membres del grup familiar.

Tota vegada que una novia entrava a formar part del grup familiar del seu marit, havia de lluir i ostentar els vestits, joies i ornaments cedits pel seu marit, que significaven la integració total de la seva persona en el nou sí familiar del que, a partir d’aquell moment, havia de formar part. Era una pèrdua de la identitat paternal de la dona i de la acceptació del seu no estatus. No voler assumir aquest rol, significava una afronta greu als desigs dels seus pares i a les pretensions del seu espòs.

No és estrany que les dones que continuadament canviaven de vestit, no eren benvistes pel seu tarannà lliberal, sinó també perquè era una manifestació d’una certa rebel·lia contra el grup familiar al que havia entrat, i era considerat una actitud de desafiament contra l’autoritat del seu marit.

 

Ordenances sobre les noces

Les normatives més estrictes varen ser dictades per regular les noces. Des de 1384 quedava prohibit a qualsevol familiar i amic, regalar a un dels nuvis una copa d’argent o un altre objecte de la vaixella, un anell o una joia, en el prometatge de noces. Ni tan sols el promès podia regalar a la futura esposa joies d’or, plata o amb perles, exceptuant les monedes de les arres.

La documentació ens informa que era un costum de l’època que el nuvi, amb els seus familiars, visitava la casa de la núvia on se celebrava el àpat de noces. Per festejar l’esdeveniment, els familiar de la núvia col·locaven dintre la sala o menjador un pal·li, sota el qual s’asseia la noucasada, s’encortinaven les finestres i engalanaven les cambres de la casa amb riques teles.

Les ordenances dictades pels Jurats (1384) manaven que el nuvi visitaria la núvia només amb sis persones, i que a casa d’aquella només els rebessin altres tants familiars. Que les riques teles que ornessin la casa, no podrien romandre exposades més de dos dies. A la taula dels comensals era prohibit servir paons, capons, perdius i altres aus que no fossin gallines, polls o coloms, però d’aquelles carns tan sols se’n podrien servir de dues classes. A la taula dels nuvis, sols s’hi podrien asseure 24 persones (entre homes i dones); el segon dia només serien 12 comensals, sis de cada família; el tercer dia sols es permetia la presència de 4 persones a la taula; i el quart només hi menjarien els de la pròpia casa.

També es prohibia enviar carn, crua o cuita, a persones que no s’havien convidat a causa d’aquesta restricció, exceptuant les donacions fetes a ordres religioses i a hospitals com a almoina.

Aquestes primeres disposicions de caràcter general sobre les noces foren recorregudes pels Secretaris de l’Aljama jueva, ja que, segons el ritual judaic, les seves noces duraven 10 dies. Els Jurats, amb bon criteri, determinaren que els jueus podien celebrar les núpcies durant aquells 10 dies, però passats els tres primers, als convits assistirien tantes persones com en el tercer dia, però que durant tots aquells 10 dies la núvia portaria el mateix vestit i les mateixes joies de la cerimònia.

Trenta cinc anys més tard  (1420) es prohibia d’una manera general col·locar pal·lis i cortines de teixits d’or, seda, ras, ni decorats amb figures que no fossin per ornar l’enfront de la casa, la sala o la cambra on s’asseuria la núvia. Però es permetia cobrir amb riques teles els respatllers dels bancs per asseure i dos tapissos, així com catifes als peus de la núvia.

En aquesta ocasió era permès servir capons, gallines, perdius, polls i coloms a la taula de noces, però no altres viandes. Es restringia el nombre de comensals, que de 24 es passava a 20, deu de cada part, nombre en el que eren inclosos els pares, els germans, donzells i personal de servei de les respectives famílies.

En aquesta ocasió es prohibia també que a la taula dels comensals hi hagués vaixella de plata; només la noucasada podria utilitzar atuells d’argent. Als altres només els era permès beure en un recipient d’argent i menjar en un plat de terrissa.

En les ordenances de 1433 es restringien els dies de la celebració de les noces, que de tres passaven a dos dies, es prohibia també servir paons, i consumir més de 10 lliures de confits de sucre durant els dos dies.

L’any 1486 els Jurats reglamentaven l’ús de les il·luminaries nocturnes, que creien abusives. Reglaven que si el nuvi i els seus parents havien pres un àpat a casa de la núvia, no era permès donar col·lació de confits al parets de l’esposada quan retornaven la visita. Però si aquells àpat so s’havia celebrat, es permetia al nuvi convidar amb 4 bacins, dintre cadascun dels quals no hi podia haver més de vuit lliures de dolços.

 

Ordenances sobre els vestits

Les prohibicions de finals del segle XIV varen ser de caràcter general. Ningú no podia portar vestits fets de drap d’or, d’argent, n de seda on haja or o argent, ni de vellut atzeytoni.[1]Solament es permetia a la gent du vestits de seda, sense cap tipus d’ornament d’or ni argent, i només a les dones dels cavallers els era permès portar vestits de vellut d’atzeituní.

Però els vestits de seda escarlata i grana, de camelot o d’altra roba de major cost, eren prohibits a les dones que havien estat captives i a les filles d’aquelles, encara que el seu pare fos català o cristià. A elles també els era vetat portar pell en els vestits i calçar tapins daurats.

Les ordenances posteriors seguiren les mateixes directrius. Prohibien confeccionar vestits de drap d’or, seda, brocats d’or i d’argent, i de seda carmesí, exceptuant aquells vestits dels cavallers que havien de portar damunt la cuirassa o armadura.

Per evitar possibles protestes i conflictes, els Jurats permetien lluir, durant dos anys, els vestits confeccionats en anys anteriors.

En totes aquestes lleis els Jurats assenyalaven els vestits que no podien portar les dones que ocupaven l’escala social més baixa, com les esclaves i prostitutes (sempmanera, fembra pública, bagassa, que stigua a cantonada). Aqueles o podien lluir mantells verds, negres ni d’altre color, infraccions que eren punibles pel mostassaf amb 100 sous, o la infractora corrarà la vila ab assots. Però la normativa afegia una excepció: que no sien esteses ne compromeses aquells(mullers) que hagen marit.

 

Dites ordenances també es promulgaren regulant l’ús de les perles, les pedres preuades i els brodats; l’ús de les pells d’animals… Unes normatives que intentaven encasellar a cada persona dintre del seu estatus i no permetre la igualtat en el vestir de les persones d’estaments socials diferents

[1]. Atzeytoni: (V. Atzeituní) Tela preciosa procedent de l’Extrem Orient de color verd intens.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *