Gegants de gel Per Edudard Riudavets

Eduard RiudavetsMai havia sentit parlar d’Ushuaia. De fet, si hagués hagut d’aventurar, només pel nom, un lloc on ubicar aquesta ciutat, de ben segur que el meu cap hagués anat a parar a qualque indret finlandès o tal volta siberià. Però, no. Ushuaia és una ciutat argentina, a Terra de Foc, a l’extrem austral d’Amèrica del Sud. Si més no, ara us puc prometre que mai oblidaré Ushuaia. L’he visitada gràcies a Gegants de gel de Joan Benesiu.

Fa unes setmanes ressenyava amb entusiasme una altra novel·la del mateix autor, Serem Atlàntida. De fet, no havia acabat de llegir-la que ja tenia a les mans aquestsGegants de gel que avui vull comentar-vos.

Malgrat ser anterior a Serem Atlàntida,  per segona vegada l’univers de Benesiu m’ha atrapat, m’ha portat amunt i avall, en definitiva m’ha tornat a fascinar. Perquè si qualque cosa és d’agrair a la literatura, al menys en la meva opinió d’humil lector, es que trenqui esquemes, que esvaeixi prèvies suposicions i que et porti a mons llunyans i inesperats i a la vegada propers.

Tot això, i més, aconsegueix aquesta novel·la.

Ens anem a la fi del món per retrobar-nos. Això que, de qualque manera, podria descriure la temàtica de l’obra és també cert pel lector que de la mà de Benesiu arriba a la Patagònia i allí descobreix que la distància no canvia la vida.

Fem-ne, ja és hora, cinc cèntims de l’argument: Un any que s’acaba, un bar amb nom polonès, un grup de persones d’arreu del món exiliats per força o per voluntat pròpia, converses on se’ns desvetllen les històries personals, un paisatge extrem…

Gairebé no hi puc afegir res més. Gegants de gel és una mena de trencaclosques, cal llegir-la per posar totes les peces al seu lloc. Res és el que sembla i paradoxalment allò que sembla és allò que és. No pretenia fer ara un embarbussament, potser no em sé expressar millor però, sens dubtes, aquest és exactament el sentiment que m’ha provocat aquesta novel·la.

Perquè, i això cal deixar-ho clar, no ens trobem davant uns personatges que, a la manera d’algunes novel·les de detectius, es troben involuntàriament per ser testimonis de l’execució i resolució d’un crim. Res de tot això. Trobarem el crim però Benesiu va molt més enllà. Els crims són a la història.

A la història de la Polònia ocupada per nazis i soviètics, al Mèxic de les massacres de finals dels seixanta, a la rebel·lió militar franquista del 36 i la posterior guerra, al Xile de Pinochet …I la història deixa nafres i, entorn d’una taula d’un bar inesperat a la fi del món, aquestes nafres s’obren per tal vegada començar a guarir-se.

“Jo no podia parar de pensar en la meua condició entre aquells éssers fronterers, entre aquells habitants de la perifèria i cada vegada que ho feia m’assaltava la sensació que precisament aquella perifèria era en veritat el centre de l’experiència humana…”

No sé si és encertada la meva percepció, però malgrat les reflexions filosòfiques sovint desencoratjadores,  malgrat les referències literàries que ens porten a percebre la humanitat en etern perill enfront de la barbàrie, malgrat les mateixes narracions de dramàtics i cruels fets històrics, malgrat tot…hi ha un pòsit final d’esperança.

Els exiliats a Ushuaia són al mateix bar, nit rere nit, perquè saben, encara no ho diguin, que només junts hi ha sortida. Una definició tan bona com qualsevol altra del que ara diem solidaritat i que també forma part de la condició humana, perquè a Gegants de gel, l’infern no són els altres i la porta no està del tot tancada.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *