Notes sobre l’ensenyança a l’època medieval

A les principals ciutats medievals varen sorgir tres tipus d’escoles: les monàstiques i episcopals, de caràcter religiós, i les municipals sufragades per les corporacions civils dels municipis. A totes elles s’impartien set matèries bàsiques que englobaven les dues principals branques del saber: el TRIVIUM (que agrupava les matèries que ara considerem Lletres: Gramàtica, Retòrica i Dialèctica) i el QUATRIVIUM (que s’ocupava de l’Aritmètica, la Geografia, la Música i l’Astronomia), matèries que junt a l’estudi de la Teologia configurava el coneixement de l’Escolàstica.

Juntament amb aquelles escoles, a les principals ciutats, coexistia un ensenyament considerat inferior, impartit per persones llegues, que percebien una mòdica quantitat setmanal o mensual de les famílies acomodades, que s’ocupaven de preparar i instruir els fillets i les filletes de curta edat, que els pares desitjaven assolissin ensenyaments superiors. Entre les persones que impartien aquest ensenyament hi figuraven els beguins i les beguines, la majoria dones residents a les ciutats del nord d’Europa, (principalment a Holanda, Bèlgica, països que abans eren coneguts per Flandes), unes persones dedicades a la vida comunitària, que practicaven la pobresa evangèlica, i que se guanyaven el salari diari instruint a les filletes de cases acomodades com a mestres i institutrius, cuidant els malats i a persones velles en els hospitals o cases d’acollida. Aquestes dones, en ésser perseguides durament per les altes jerarquies de l’Església, en no estar controlades per una dignitat eclesiàstica masculina, moltes  abraçaren l’ordre franciscana o es convertiren en monges de la tercera regla de Sant Francesc o “terceroles”. Altres, moltes, acusades de bruixes i herètiques, foren cremades per la Santa Inquisició.

Les escoles urbanes, creades i sostingudes pel municipi, prengueren importància en el segle XIII i se agruparen en UNIVERSITAS; d’entre totes elles destacaren l’escola jurídica d’Oxford a Anglaterra, les de París i Montpeller, especialitzades en impartir cursos de Medicina, i les de Pavia i Bolonya a Italià, per la seva especialització els estudis del Dret, tant civil com canònic.

Amb la finalitat de suprimir les heretgies sorgides en el segle XII i XIII, les escoles monàstiques i catedralícies havien resultat insuficients per fer front, amb èxit, les corrents ideològiques contraries als dogmes. Era necessari aprofundir en l’estudi de la Teologia i del Dret, i en aquestes dues matèries les Universitats de Pavia i Bolonya eren capdavanteres.

Però durant el segle XIV els estudis impartits pels Escolàstics varen quedar obsolets i la minva dels escolars en les seves aules n’és una mostra. L’Escolàstica, empantanada en problemes teològics i filosòfics, ancorada en l’aristotelisme i l’averroisme, anava perdent interès. Ara, allò que més interessava eren les ciències experimentals (Naturalesa i Física) propugnades per els Mestres de l’escola d’Oxford.

Degut als seus avenços, molt prest s’intuí que la Terra no era el centre de l’Univers, sinó un dels planetes d’un sistema solar. La medicina girava cap a l’experimentació i els estudis anatòmics sobre cadàvers eren permesos (amb l’evident rebuig i anatema de l’Església, en considerar el cos humà com a Temple inviolable); feren aparició les ulleres (a Itàlia i Holanda en el segle XIII), que se generalitzaren a tota Europa en el segle XIV. Se dragaven els ports per sanejar-los; es perfeccionaven els molins de vent; els cartògrafs confeccionaven mapes i portolans (escola mallorquina dels jueus Cresques); la pólvora era utilitzada en la mineria i en la fabricació de les primeres bombardes, emprades en les guerres, que esbucaven els murs defensius de les ciutats amb gran facilitat (circumstància de motivà el canvi en les estructures defensives de les muralles); es generalitzava el paper, que substituïa el pergamí, motivant un augment de la còpia dels llibres i una major difusió dels coneixements científics i filosòfics.

Les noves escoles començaren a especialitzar-se en matèries específiques. A les florentines se ensenyava el càlcul  i la partida simple donava pas a la partida doble en els llibres comptables. Així, pareixien en els llibre de compte una doble pàgina, el DEU i l’HAVER. Unes escoles que arribaren a tenir una assistència de 1.200 alumnes procedents de diferents nacionalitats, mentre que les escoles de Gramàtica no sumaven ni la meitat del nombre d’aquelles.

El prevere lletrat, sorgit en el segle XII, tendia a desaparèixer i naixia una nova figura en l’escala social ciutadana: el mercader o Burguès humanista. Aquest humanista era una persona versada en totes les matèries que havia assolit. Era una persona no especialitzada però el seu camp de coneixements era universal, amb les limitacions de l’època.

La gradual especialització i el coneixement dels Drets Civil i Criminal, així com el Dret Canònic, va donar lloc a l’aparició de juristes, advocats, notaris, escrivans … i altres intel·lectuals tan necessaris per regular, ordenar i dirimir les controvèrsies suscitades entre els pobladors de les ciutats i els poderosos de les classes dirigents. Unes persones a les quals els ciutadans poguessin confiar els seus problemes i capaços de fer prevaler els seus drets davant l’opressió reial, eclesiàstica o municipal, amb arguments i normatives que el simple ciutadà desconeixia.

Amb l’aparició d’aquests intel·lectuals, a les ciutats naixia una nova classe social que s’equiparava amb l’estament Burguès. Eren els ciutadans dedicats a la medecina (metges i cirurgians), versats en el Dret (juristes, notaris, advocats) i que gaudien del reconeixement de les Universitats i de la monarquia.

Si els metges es dedicaven a la cura dels malalts i a vèncer  les infermetats, els llicenciats en Dret procuraven assolir un càrrec en l’administració reial com a notaris i escrivans de les cúries de la Governació o del Batlle General; eren els assessors, advocats fiscals del reial Patrimoni o Procuradors Reials (tresorers). Càrrecs amb responsabilitat que eren remunerats amb un bon salari. Però a la vegada els era exigit “ésser persones idònies e sufficients”.

L’ensenyament de la majoria dels fills dels menestrals seguia un camí diferent. Generalment el pare solia “encartar” el seu fill amb un mestre perquè aquest li ensenyés l’ofici. Per aquesta circumstància el fill sortia de casa i anava a habitar a casa del mestre, el qual l’alimentava, el vestia i el calçava durant els 4 – 6 anys que durava l’aprenentatge. Dues a tres vegades a l’any el mosso visitava els seus familiars, durant dos o tres dies. Una vegada finalitzat el contracte, el mosso assolia el grau d’oficial, condició que li permetia llogar-se amb el mestre o amb una altra persona, condició que el facultava poder rebre una soldada.

A Menorca, durant el segle XIV, la majoria dels aprenents encartats en oficis professionals (picapedrers, fusters, guixers, sastres, sabaters …) eren pocs, i alguns d’ells en fer-ho preferien signar un contracte amb professionals de Ciutat de Mallorca. De fet, entre 1350 i 1380 uns 15 joves (en edats compreses entre els 14 i 20 anys) se traslladaren a Ciutat per assolir els coneixements adequats d’un ofici.

En quan a les filletes menorquines coneixem un sol exemple. Na Margalida Gomila, de la vila de Maó, va encartar  la seva filla Esperança, de vuit anys d’edat,  amb Francina, la dona del notari Johan de Verí de Ciutat de Mallorca. Les clàusules del contacte són molt curioses, i manifesten un cel maternal poc freqüent a l’època. La dona del notari la vestiria, l’alimentaria i la cuidaria sana i malalta durant tot el temps (6 anys). Era obligada a instruir-la en bones maneres i a portar-la dues vegades a la setmana a l’escola. La noieta, per la seva banda, la serviria i obeiria. Però la mare afegia que en cas de rebre noves de maltractament per part d’algun familiar, es rescindiria el contracte. Al final dels sis anys concertats, la joveneta rebria 15 lliures mallorquines per la seva servitud, que servirien per augmentar la migrada quantia del seu dot.

Hem de pensar que després de 6 anys de servei, en el sí d’una família acomodada, de prestigi i solvent, una joveneta educada amb bones maneres, instruïda i amb un dot, encara que no molt quantiós, era una dona a la qual no li mancarien pretendents.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *