JOCS I JOGUINES A L’EDAT MITJANA Per Jaume Sastre Moll

A l’actualitat, un dels aspectes més desconeguts de la vida de l’home medieval és la primera etapa de la seva existència, per quan els literats de l’època prestaren poca atenció a l’educació i instrucció de la infància.

El mateix filòsof franciscà Ramon Llull, en el Llibre Evast i Aloma, l’alhora de traçar les pautes per educar al seu fill Blanquerna, o en “la Doctrina pueril” dedica poca atenció als fillets i filletes que tenien edats compreses entre els zero i sis anys, considerant que aquella era una etapa de criança, exclusiva de la mare. Una volta complits els set anys, el Beat aconsellava al pare ensinistrar el seu fill en un ofici que li permetés, en l’edat adulta, guanyar-se la sustentació  diari amb la pràctica de la professió assolida. Però pocs pares s’ocupaven d’ensenyar el seu propi ofici a un dels seu fill.

Segons la documentació notarial (protocols) la majoria de pares col·locaven (encartaven) el seu fill major amb un mestre artesà, amb el qual signaven un contracte d’aprenentatge, pel qual el fill, de 7 – 8 anys d’edat, entrava a formar part de la família del mestre perquè aquell li ensenyés el seu art durant un període de 6 – 7 anys (generalment fins que el fill complís els 14 anys).

Durant aquest temps, el fillet dormia i vivia a casa del mestre, qui el mantenia, el vestia i el calçava durant tot l’any, i com a única remuneració exigida pel pare era que cada any rebés un parell de sabates (en cas de ser un mestre  sabater), una vesta (en cas de ser teixidor o sastre), i poder gaudir, cada quatre mesos, d’una setmana d’esbarjo, per poder visitar i estar amb els seus pares i els seus germans. Era una manera d’ajuda econòmicament per a un pare d’una nombrosa família, o per a una dona, que havia enviudat prematurament amb tres o quatre fills al seu càrrec.

Amb aquest panorama social i familiar és difícil trobar en els inventaris de les cases i albergs  (sobretot en els més pobres) joguines i rastres de jocs utilitzats pels més petits. Serà en les cases més acomodades on rarament el notari o escrivà va enregistrar alguns objectes d’entreteniment pels infants.

Dintre d’una estança de la casa del noble Gual de Torrella (Mallorca), on hi habitava i dormia una serventa, hi havia un bressol proveït d’engronsadores, i sobre una pell de bou, col·locada a manera d’estora, el notari va anotà: “hun poli de drap d’estopa”. Puc assegurar que la frase la vaig repetir una i altra vegada durant dies sense poder destriar el seu significat. Al final, vaig deduir que es tractava d’un pollí (cavallet) fet de drap i farcit d’estopa que, segurament, la seva mare o la mateixa serventa havia confeccionat com a joguina per l’infant. L’exemple ens pot permetre intuir que algunes mares, confeccionarien una nina de drap per la seva filleta.

A casa del ric mercader Johan Bethomeu (Ciutat de Mallorca) dintre d’una caixa de l’arquibanc del menjador, una de les filletes guardava una nina articulada, feta de fusta (n’hem vist una d’època romana al museu d’Empúries) , mentre que a una altra caixa aparegueren uns daus d’ivori.

Encara que la documentació no els registri, segurament en l’Edat mitjana foren utilitzat ossos d’animals en alguns  jocs d’atzar, molt semblants als emprats a les tavernes d’ època romana, i que actualment es troben en les excavacions de les viles i cases a les ciutats de Pompeia i Hercolano. Uns jocs d’atzar que, durant l’Edat Mitjana, eren prohibits i multada la seva pràctica pel mostassaf, quan s’assabentava de la concentració de jugadors d’edat adulta on a més de diners, alguns apostaven les seves vestimentes.

A Menorca l’os del taló (astràgal) de certs animals de llana s’utilitzava en el joc de la marraquinca. El joc és antiquíssim i com ja hem dit d’època romana. Consistia en llançar a l’aire una o dues marraquinques i observar quina de les seves cares romania visible quan l’os havia caigut a terra.

A Ciutadella les cares de l’os de la marraquinca tenen aquests noms: s’ui, es cul, es sa-mitati esnèpel (o es tot). Si una marraquinca queda amb el cul amunt, el jugador/a que l’havia tirat perdia; si no quedava cap marraquinca amb el cul per amunt, el jugador/a que l’havia llançat guanyava per diferent valor, segons la posició de les marraquinques, i si una d’aquestes quedava amb el nèpal o tot per amunt, guanya tot allò que els jugadors havien apostat.

Un joc practicat, i del que queda constància sobre alguns seients de pedra situats vora del portal d’alguna església, és el joc de tres en retxa (marro), que tan podia ser practicat amb pedres de colors com amb fitxes de fusta, col·locades sobre un quadrat que havia estat prèviament dividit en les dues diagonals i els dos eixos cardinals. A Menorca aquest antic joc, semblant al de dames, està documentat el 1370. Una altra referència és de 1437 (Ítem un taulell de fust … de la una part apte a jugar schachs e de la altra a marro). Els fillets que el practicaven dibuixaven a terra algunes ratlles combinades formant caselles quadrades o triangulars, i el joc consistia en anar movent cada jugador una de les tres pedres que tenia, fins col·locar-les en línia recta en els vèrtexs dels angles.

També no sol ser freqüent documentar una taula sobre la qual hi havia gravat un taulell d’escats i un estoig, que contenia les figures d’ivori (casa del notari Jaume Riudavets de Ciutadella 1460), entreteniment que sols era practicat per gent de posició acomodada i instruïda, coneixedora de les regles precises del joc. La presència d’un joc d’escats pressuposa la coneixença, per part del propietari, del joc de dames, molt més simple.

Els jocs d’atzar, tant els de daus com els que utilitzaven cartes (aparegudes al final del segle XIV), eren practicats principalment per esclaus i gent de baixa condició. El motiu de ser perseguit pel mostassaf era degut a que en el transcurs del joc es produïren aldarulls, bregues i escàndols. I a vegades ferides mortals. Aquest jocs solien ser practicats en tavernes, després de la jornada laboral, durant la nit, el que obligava a intervenir el capdeguaita i alguns dels seus ajudants (saigs).

Durant algunes festivitats civils, per mantenir viva la destresa en les armes, les autoritats municipals organitzaven algun tipus de joc, com el tir de ballesta i curses eqüestres, assenyalant un premi pel vencedor, però eren testimonials. Un testimoni medieval, encara viu a la ciutat de Pisa, és la cursa d’El Palio, on hi intervenen cavalls i genets representants de les diferents associacions gremials del municipi. Aquests tipus de jocs eren i són per persones adultes i en ells no hi podien ni poden participar els infants.

Durant l’època medieval la majoria de la gent no mostrava una actitud alegre. El somriure era molt poc freqüent, i alguns savis religiosos consideraven que era una manifestació pròpia d’animals primats i de persones d’escàs enteniment. Una argumentació que va ser magistralment ben exposada a l’obra “El nom de la rosa”, d’Umberto Eco, on el monjo franciscà Guillem de Baskerville va defensar el somriure contra el venerable Jorge de Burgos, que va acusar els monjos de comportar-se com a moneies en voler presentar les obres de Déu en un ambient jocós.