Amb l’onada de calor tothom cerca ombres, ràfegues de vent, esquitxos d’aigua freda, estar en remull. Però de nit el panorama pot canviar, transformar-se en un escenari de platges alternatives: espais sense arena però amb relleus musicals íntims, exquisits i màgics. Precisament, la nit del divendres 5 de juliol, a les 21 hores, l’estil renaixentista de l’església del Socors de Ciutadella va agafar forma de platja: un teló color blau de fons, faristols amb partitures esteses amb aparença de para-sols i un públic amb ventalls oberts a la mà com si fossin el seu instrument musical.
El primer concert del 47è Festival de Música d’Estiu que organitza Joventuts Musicals al Claustre del Seminari de Ciutadella va començar amb la Melody for saxophonen.10(1995) de Philip Glass – gran compositor nord-americà de música minimalista –, de la mà de l’Orquestra de Cambra Illa de Menorca (OCIM), dirigida per Francesc Prat. Una melodia poètica, angelical, romàntica, càlida, dinàmica, tímbrica, de gran moviment i contrapuntística que ja des del minut un, amb el solo introductori del jove saxofonista ciutadellenc Xavier Larsson,va fer explorar els límits del mapa mental fins a introduir els oients a la Simfonia Inacabada(1822) de Franz Schubert. Concretament, aquesta simfonia és la coneguda obra pòstuma que traspua el sentiment de tragèdia que Schubert sentia, una obra que fa de mirall de les seves pròpies pors i amb la qual l’OCIM va aconseguir que els pulmons de tothom s’empesessincada un dels components d’aquells dolços instants melòdics.
La segona part, protagonitzada per Cyberbird (1993-94), del compositor japonès Takashi Yoshimatsu, va comptar amb tres convidats especials: el saxofonista Xavier Larsson, la pianista Margalida Moll i el percussionista Daniel Higler. Aquesta oda als ocells va estar caracteritzada per una hibridació de sons brillants, refrescants, elegants, convincents, tímids i desinhibits, fent viatjar el públic al país del sol naixent. Una celebració de contrastos, de bellesa i passió desmesurada. Un diàleg de veus i una mescla de diversos estils – jazz, música tonal i impressionista – capaç de transportar a noves atmosferes amb plans emocionals distints. De fet, tot i que el gong, instrument llegendari del Japó, li va donar un toc musical diferent a l’espectacle, en realitat el fil conductor d’aquesta última part va ser el saxòfon, transmetent una sensualitat prodigiosa i un ampli deliri sensorial.
Encara que Larsson només ha viscut un quart de segle, la seva musicalitat, expressivitat i versatilitat es pot qualificar de pura dinamita hipnòtica: atrapa des del primer compàs i té els poders de despullar el temps. Com una extensió més del seu cos, es tracta d’una musicalitat que bufa de ponent i que, poc a poc, va entrant dins del cos de puntetes fins que s’hi acomoda i arriba per tots els cantons de l’illa i més enllà. En altres paraules, és una sonoritat instrumental que fa de pont entre la realitat i la ficció i que s’engabia corporalment – i ho fa en un públic que no reprimeix ni un sol gest de felicitat i complicitat – per tal d’alliberar-se d’una possible llibertat d’expressió malmesa o inclús, de qualsevol repressió social.
Així, amb aquest concert inaugural que fa d’embrió de la 47ª edició del festival estiuenc es va demostrar, un any més, com la música és l’arma per explicar les coses inexplicables. Si més no, abans d’entrar al claustre ja es presagiava que el repertori memorable del concert deixaria empremta. Però no només això, sinó que tots els presents van gaudir de l’expectativa, però també del nus i de la materialització d’una riquesa cultural de primer ordre i de tradició encara ben viva.
ANAÏS FANER
