Evitem l’arrogància

Quan m’adon del que veig en diversos àmbits, és cert que una de les ferides més greus que patim és la vanitat, creure’ns que som quasi bé déus! Contra l’arrogància de creure’ns que som “Déu sap què!”, sols hi ha un camí terapèutic: la humilitat, l’experiència de la nostra feblesa i l’experiència de la necessitat dels altres.

És una llàstima que a vegades perdem de vista que som un de tants. Un més, per molt important que sigui el nostre càrrec o encàrrec. Crea malestar qui es creu el centre de tot. L’orgull, l’arrogància fa patir a molta gent, origina el mal allà on s’hi fa present.

Què bo és descobrir que no som el centre de res, que som una manifestació més de les tantes i tantes que hi ha cada moment el llarg de tota la història i que ens convé estar, tranquils i assenyats, en el lloc on estem.

Què curatiu és a favor d’un mateix i de la bona convivència creure’ns “mendicants”, persones que, per un motiu o un altre, sentim la necessitat de conversar i que algú ens escolti, la necessitat de demanar perdó i que algú ens allargui de nou la mà, la necessitat de que algú ens digui: Et valor, t’estim, siguis qui ets, …

La nostra persona, com diu Michel Henry, experimenta un sac de necessitats i pidola atenció constant. Creure’s superior als altres és un fracàs. És perdre de vista la nostra fragilitat. És seguir una actitud que ens distancia dels demés i que, a fi de comptes, pot rebre externament aplaudiments però que et deixa solitari a l’hora de la veritat. Pocs amics de veritat té qui és arrogant, orgullós, cregut, … Pocs, per no dir quasi bé cap. La fragilitat ens agermana. La necessitat ens uneix. La humilitat ens dignifica. L’orgull ens divideix i ens deixa solitaris en hores en que necessitam companyies sinceres i lleials.

L’orgullós es presenta mancat de generositat, incapaç de donar i donar-se des de la sinceritat, incapaç d’oferir algun detall, alguna paraula que valgui la pena per a reafirmar intimitats necessàries! La vida humana és “humana” perquè té necessitat dels altres. Té necessitat de la comunicació, de fer-se amb l’entorn, de respectar-ho tot i tots. I en té, perquè desitja engrandir el cor i el llenguatge des de la veritat.

La vulnerabilitat es presenta constantment al llar de la nostra vida. I s’hi presenta amb més o manco efectivitat. Hi ha situacions límits, és cert. Però hi ha situacions normals i corrents que no gaudeixen del bon gust de la vida si no són acompanyades d’un somriure, d’un gest d’amistat, de l’afecte cordial.

La infància, l’infermetat, la mort, l’afectivitat, l’alegria, l’emotivitat, la sorpresa, la frustració, el dolor, els ideals, … ens demanen relació. El psiquiatre Rojas Marcos, manifesta: Hem de saber dir dir més “explica’t”, “perdona”, “t’estim”. A una entrevista sortida al “País”, es va sincerant:“Parl moltes vegades amb mi mateix. En tenc necessitat. Xerrar amb un mateix ens dóna motius d’animar-nos, consolar-nos, tornar a començar… També parlen amb ells mateixos els infants. Reprimir-se és un greu error. Així com se’ns educa a parlar, se’ns ha d’educar també a parlar amb noltros mateixos. Si la tecnologia actual trava a algú el poder parlar amb ell mateix o amb els altres, la tecnologia resulta ser un problema molt seriós. Hem de posar paraules al que sentim i vivim. Posar paraules al que sentim i vivim ens és molt útil. És una sort ser un bon comunicador. Les persones que expressen el que senten viuen més satisfetes i més anys. I la raó és senzilla: Connectem amb els demés, reben ajuda dels altres, comparteixen, es senten recolzades, … Sols convé callar quan anam a dir coses sense sentit o que són falses o inoportunes. Parlar, comunicar-nos és fonamental per a viure sanament.

Bé, la meva reflexió d’avui em fa concloure (tot i així estic obert a rectificar), que un orgullós acaba essent un marginat perquè la seva comunicació no és ni sincera ni fidel. Desitjaria ser un comunicador sincer. Desitj que tots evitem l’arrogància en qualsevol àmbit o encàrrec.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *