La privacitat a Internet

La informació personal s’ha convertit en un producte més de compravenda. Passejar pels mons real i virtual és cada vegada menys anònim. Tots hem sentit colque vegada dir que quan un producte és gratuït, és probable que en realitat l’estiguem pagant amb dades. Passa amb les xarxes socials, les targetes de fidelització de botigues o supermercats o amb una infinitat d’aplicacions que ens ofereixen serveis més o menys rellevants a canvi, només, de les nostres dades personals.

Però més enllà d’intuir que nosaltres som el producte, en realitat desconeixem què es fa exactament amb la nostra informació, o en què consisteix i com funciona aquest pagament amb dades. Cada aplicació disposa dels seus propis procediments i lògiques. En el cas de la navegació per Internet, per exemple, les empreses i prestadors de serveis ens ofereixen de forma gratuïta els seus motors de recerca, pàgines webs i serveis associats, per llegir la premsa, consultar la previsió meteorològica, o estar en contacte amb altres persones a través de les diferents xarxes socials. No obstant això, cada vegada que entram en una web esteim descarregant automàticament una sèrie de microprogrames coneguts com cookies que recapten informació de la nostra activitat on line i fan arribar al propietari del web visitat informació sobre la nostra IP, MAC o IMEI (la matrícula del nostre dispositiu), el temps i forma en què utilitzem un lloc concret o altres llocs que estiguin oberts en el mateix moment, identifica si som visitants habituals i quin ús fem de la pàgina d’Internet, en quina seqüència i com accedim a altres llocs, etc. A més, és habitual que diferents empreses paguin al lloc que visitam per poder instal·lar-nos les seves pròpies cookies, com també ho és que l’empresa utilitzi les dades no només per als seus estudis interns, sinó que les vengui a tercers.

Controla la tecnologia el nostre consum d’informació? Si els algoritmes segueixen els nostres moviments a Internet, on queda la privacitat?…Són algunes preguntes que – cada vegada més freqüentment – ens feim els usuaris habituals de les xarxes socials i d’Internet en general. Cada dispositiu electrònic què entra a casa és un espia en potència i de nosaltres depèn l’abast d’informació personal que pugui arribar a tercers.

El cas del Roomba

Fa uns mesos la Guàrdia Civil va emetre un avís informatiu dirigit als usuaris del robot netejador Roomba alertant del que podia suposar per un ciutadà tenir aquesta tecnologia dins casa i uns consells a tenir en compte sobre el servidor, l’ús de dades, el tipus de servei contractat i d’altres per tal de preservar el màxim la seguretat i la privacitat dins la llar. Hem de tenir en compte que els Roomba són capaços de recollir, emmagatzemar i recordar la localització de la casa, la posició dels mobles i les parets. Recullen plànols de la casa, poden realitzar tasques de videovigilància, duen incorporats sensors de visualització i càmeres fotogràfiques, poden emetre imatges en directe i detectar moviments…

El pitjor de tot, és que nosaltres hem donat conformitat a tot això, a vegades sense saber-ho. La clau sol estar en la “lletra petita”. Dins les polítiques de privacitat del Roomba ja hi ha la clàusula que permet vendre tota la informació recollida pel robot; l’empresa deixa clar que “podem compartir la seva informació personal amb tercers en relació amb qualsevol transacció de la companyia, com una fusió, venda de la totalitat o una part dels actius o accions, reorganització, finançament, canvi de control o adquisició de la totalitat o un apart del nostre negoci per una altra empresa o en cas de fallida o procediment similar”. Aquests són els termes que podria utilitzar qualsevol companyia per cobrir-se les espatlles si un dia decideix vendre les dades obtingudes pels seus robots. L’ambigüitat, però, es troba en sí el text dona llibertat total a la companyia per vendre la nostra informació.

Els algoritmes

L’algoritme de Google és el conjunt d’instruccions que fa servir el cercador per tal d’oferir els resultats a la qüestió demanada. La intenció de Google és oferir els resultats que més interessin a cada usuari. Vol donar resposta a la pregunta que fas, no oferir-te milions de pàgines web. Per això, Google no proposa els mateixos resultats a tothom: sap qui ets perquè t’has registrat a l’ordinador via gmail, geolocalitza els resultats i te dona els que tens més aprop, té en compte l’historial de cerques i clics… i d’aquí aprèn què interessa més a l’usuari. Google actualitza el seu algoritme unes 500 vegades l’any i totes les seves actualitzacions afecten el teu lloc web d’alguna manera. L’algoritme aprèn de les nostres interaccions, i potencia més la informació que solem utilitzar amb més freqüència, per tant és qui dirigeix el nostre consum d’informació.

Qui protegeix la nostra privacitat?

El professor de Comunicació Homero Gil de Zúñiga, director de Innovation Lab (MiLab) de la Universitat de Viena, considera que la privacitat com la van conèixer els nostres pares ja no existeix. Gil de Zúñiga opina que “els mitjans socials viuen de la nostra informació. Quan parlem amb els estudiants més joves que s’està perdent la privacitat s’estranyen, perquè és una cosa que no els preocupa: tenen un concepte de privacitat diferent del de les generacions anteriors. Lliurement posen tota la seva informació en obert de manera gratuïta perquè la vegi qualsevol. El sentit de la privacitat ara és senzillament diferent.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *