Miquel Àngel Pons, la veu de COPE, celebra els 35 anys a l’emissora. Entrevista d'Iziar Lecea

Molts dels periodistes de Menorca hem passat pels seus micròfons. Però hi ha una veu, una persona, que és indestriable del nom de COPE. En Miquel Àngel Pons fa 35 anys que treballa fent comunicació dels 63 que fa que existeix a Menorca. La meitat de la seva vida. Fa uns dies, va rebre un reconeixement per aquesta fita a Madrid, on es va trobar amb companys de tot el país. Repassam amb ell aquests 35 anys de magazín menorquí, de personatges, de política i de com ha canviat fer ràdio.

En Miquel Àngel es mou com a peix a dins de la peixera dels estudis de Ciutadella. Com si els haguessin fet a la seva mida. Coneix cada petita connexió de les torres que omplen l’estudi d’emissió on va entrar l’any 1990, després de passar els primers anys al Seminari, centre d’inici de les ones de COPE a Menorca. No debades, és tècnic, a més de veu.

  • 35 anys és tota una vida dedicada a les ones. Com va començar l’afició de la qual n’has fet la teva professió?

Els dissabtes fèiem un programa de ràdio aficionats a Ferreries, amb dos companys: en Damià Febrer, que va ser a TVE, i en Guillem Coll, que era electricista. Amb en Guillem ens vam conèixer fent feina a una fàbrica de sabates i va ser allà em va començar a rallar d’electrònica i em vaig aficionar. Ara bé, sempre havia escoltat ràdio. És una cosa que m’agrada.

  • I els inicis a COPE, com van arribar?

Vaig començar a COPE als 17 anys, fent una col·laboració cada setmana. En aquell temps, jo feia feina a la discoteca LP de Ferreries. I vam gravar una publicitat per anunciar una festa. El director de COPE, en Josep Cabrinetti, va escoltar aquella publicitat i li va caure en gràcia. Arran d’açò va ser que em van cridar per col·laborar durant uns tres o quatre anys. I als 23 anys, mentre treballava a la fàbrica de sabates, em va telefonar per proposar-me fer feina a la ràdio. Em va donar dos dies per pensar-m’ho i vaig dir que sí, tot i que a ma mare no li feia massa gràcia que passés el bocí de Ferreries a Ciutadella en cotxe. Era l’any 84. Vaig començar dia 1 de setembre i vaig fer un mes de prova. I dia 1 d’octubre ja em va arribar la carta de Madrid amb la qual em comunicaven que em feien fixo.

  • Llavors, els estudis d’ara no existien.

No. En aquells moments érem encara al Seminari, a l’església dels Socors. Jo era el que arribava als matins i duia la cinta amb el correu. Va ser quan vaig coincidir amb el senyor Damià, fundador de la ràdio, i amb tota la gent que era pels Socors, on cada capella era un despatx, era ben curiós.

  • Com va ser el salt als estudis que coneixem avui en dia?

L’any 1990 va ser quan vam venir als nous estudis. Ara ja tenen 29 anys, però quan vam venir era de lo millor que hi havia. Amb tots aquests anys, la cosa ha baratat molt, amb la irrupció del digital i internet. La ràdio es seguirà fent igual però es sentirà diferent. Abans l’escoltàvem amb el transistor i ara la podem escoltar pel mòbil, la tele, l’ordinador…tenim moltes més opcions d’arribar a més gent. A banda que ara es pot escoltar en directe, en diferit o a través dels podcasts.

  • Treballar durant 35 anys de manera ininterrompuda al mateix mitjà de comunicació és avui dia una gesta. Ets l’únic?

Som 13 persones de tota Espanya que ens van fer el reconeixement per fer 35 anys o més que som a COPE. Als 45 anys també fan un reconeixement. L’any passat li va tocar a una companya de Mallorca, que ja està jubilada. A jo m’ha tocat els 35, però no crec que vegi el reconeixement dels 45. Tenc intenció de jubilar-me abans.

  • Encara ens queda veu de Miquel Àngel, però. Quines han estat les tasques que has dut a terme a la ràdio en tots aquests anys?

El magazín és lo que més he fet. A banda dels anys de 2007 a 2012, quan em vaig encarregar dels temes tècnics de tot Balears, el que suposava viatjar a les altres illes cada setmana. Però sobretot he fet vida al magazín, amb na Mery. Érem una parella molt mal avinguda, però molt bona parella. Som molt diferents i era la manera de complementar-mos. La gent es pensava que ens barallàvem de de ver! Ara que estic tot sol a l’estudi, és diferent. No del tot sol, perquè tenc col·laboradors de tota Menorca que venen i amb els que m’ho pas molt bé. Són persones que es senten la ràdio com si fos seva.

  • Com ha canviat la manera de fer comunicació a la ràdio, a banda de la tecnologia?

A les ràdios petites som pocs. I fer ràdio i periodisme d’investigació, és molt complicat. I amb totes les notes de premsa que t’arriben cada dia podries fer tres hores cada dia de coses que et volen colar. Abans era diferent. Hi havia un contacte personal i es xerrava molt per telèfon. Hi ha molta informació que arriba a través del correu. Avui en dia als programes de ràdio explicam les notícies que han passat, perquè amb les xarxes, molta gent ja sap què ha passat abans que ho puguem explicar els mitjans. La immediatesa que té el mòbil, la ràdio també la té. Però serveix per comentar l’actualitat. Tenim molt de comentari i molta opinió avui en dia. El que no baratarà serà crear continguts.

  • Què és el que més desacataries dels 35 anys?

Dels 35 anys em quedo amb el dia a dia. Tenc fotos de persones que ni record qui eren. He conegut a moltíssima gent, i fent repàs veig persones que no sé qui són. Ha passat molta gent per aquí. Casos curiosos, per exemple. La primera persona famosa que vaig entrevistar va ser la cantant Regina Dosantos. Abans feia molta impressió entrevistar a una persona famosa, ara ja no tant. També va ser molt curiós fer ràdio durant la pana elèctrica del 2018. Fins i tot a les fosques vam poder emetre. El primer dia, entrant en directe des de Madrid, em demanaven què havia passat i com es desenvolupaven els fets. Però al segon ja es van començar a interessar més per com sobrevivia més de mitja illa sense llum: com cuinàvem, com ens dutxàvem… Va ser una situació bon inusual, parlant el micròfon amb la llum d’una llanterna.

  • Molts de polítics han passat pel magazín. Aquests també han canviat?

I tant. Quan venen polítics joves, tot d’una ja saps com seran. Ara mateix el nivell polític és molt baix, en general. Record les tertúlies de principis dels 90 on venien persones d’altíssim nivell. Eren entrevistes i tertúlies molt interessants. Avui en dia, estan acostumats a fer política de twitter, que amb dues retxes ja ho escaten. No estan acostumats a debatre un tema i a xerrar.

  • Abans deies que segurament no veuràs el reconeixement del 45 anys treballant a COPE. T’imagines ja vivint sense fer ràdio?

Crec que quan em jubili, deixaré anar bastantes coses. A no ser que em demanin de venir, que ho faré encantat. Tenc l’avantatge que, abans de fer feina a COPE, era ràdio aficionat. Fer ràdio, com que al final només necessit un micròfon i una taula de mescles i açò ja ho tenc a casa, segur que en seguiré fent. No crec que deixi mai el món de la comunicació. És massa divertit i apassionant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *