Anna Capó, la fotografia com a teràpia

Anna Capó fa 10 anys que es dedica a la fotografia, especialitzant-se des del principi en natalitat i nadons, a més de fer reportatges de família, fotografia social, i el que a l’argot dels fotògrafs és coneix com a BBC (bodes, bateigs i comunions), que compagina amb cursos de fotografia i fotografia tècnica fins que al mes d’octubre de 2015 un fet inesperat li va canviar la vida i també la seva manera de fer fotos, allà va descobrir la fotografia terapèutica, que va ser el que li va ajudar a sortir del seu pou i ara mitjançant aquest tipus de fotos està col·laborant amb l’Associació contra el Càncer a Ciutadella amb un taller per a persones que pateixen aquesta malaltia i com trobar una teràpia de suport i desconnexió mitjançant la fotografia.

Anna Capó no sols estava enamorada de la fotografia, sinó també de l’esport, era jugadora de futbol sala i va ser de la manera més tonta quan el mes d’octubre de 2015, tot just posant el peu damunt una pilota malament, just abans d’iniciar un entrenament, va tenir unes causes fatals, que li van canviar, no sols la vida sinó que també la manera de veure i fer les coses, entre elles la fotografia.

Com et va canviar la manera de fer fotos aquella lesió?

– El que semblava que seria una torçuda de cama es va convertir en una lesió greu i complicada a la que s’hi afegeix un rebuig del mateix sistema nerviós de la persona i em quedo paralitzada d’una cama amb un diagnòstic que no veu ben clar si tornaré a caminar. És a partir d’aquest moment quan començo a fer-me fotografies a mi mateixa. Tenia un diari on escrivia tot allò que m’anava passant i arrel d’aquest ho vaig anar complementant amb la fotografia que jo volia fer, perquè no es tractava de fotos fetes al tum-tum, sinó que cadascun d’aquests autoretrats són fotografies premeditades, amb uns objectius i una finalitat clara.

– Què et van aportar aquestes fotos?

– De tot d’una no era massa conscient del que estava fent fins que un dia les vaig imprimir totes i, al posar-les damunt la taula per a visualitzar-les juntes, em vaig dir a mi mateixa, ostres, què és açò? Jo era conscient que em volia retrobar a mi mateixa, potser fins i tot de manera inconscient, però arrel d’unes conferències que em van convidar a fer a Barcelona i per Andalusia, una persona em proposa que hauria de fer alguna cosa amb aquest tema com a fotografia terapèutica, quan jo no en tenia ni idea que aquest concepte de fotografia existís.

Vaig començar a estudiar allò que jo mateixa havia fet fins adonar-me que la fotografia té un potencial molt, molt gros per ajudar, no diré a curar, però sí a sanar, ajudar a sortir de moments traumàtics i etapes complicades o simplement quan no saps on estàs en aquell moment de la teva vida. És llavores quan decideixo canviar de rumb i portar-ho a la pràctica, perquè també som conscient de que el meu peu no es doblega i per tant he de renunciar a fer segons quin tipus de reports, i no puc fer en aquell moment moltes coses de les que anava fent abans, i per tant s’obre davant meu un nou camí, el de la fotografia terapèutica.

  • Al llarg d’aquest camí de la fotografia terapèutica i dels teus autoretrats, quina ha estat la foto més difícil que t’has fet?
  • Ho tenc ben clar (riu), la de la gallina. Tenc una gallina que em va deixar mon pare i em va dir: Fes el que vulguis amb açò… la va deixar dins una capsa de cartró, però com que jo estava tota sola, de fet sempre que em faig un auto retrat estic tota sola, i vaig decidir fer-me la foto de la gallina, que no va ser fàcil perquè me fugia, volava, em clavava els esperons… va ser una mica caòtic, però vam aconseguir fer-la.

  • I la més emotiva?
  • La més emotiva… Ara quan me la mir és una d’aquelles que em vaig fer quan estava emocionalment fotuda, amb una expressió de cara trista, plorant… Aquesta fotografia me la vaig fer quan em van dir que segurament no tornaria a caminar amb aquella cama.

Les fotografies et fan tornar endarrere i aquesta em du en aquell moment on com a persona se’n van desmuntar tots els esquemes de la meva vida. Quan la vida et va súper bé, tot roda, ets feliç, tens el que tens i de cop et diuen que aquesta cama no tornarà a caminar mai més, et passen pel cap moltes coses.

  • Et vas lesionar jugant a futbol?
  • No, açò és el que córrer per les xarxes… Jo anava a entrenar a futbol i just acabàvem d’arribar al camp i ens trobàvem en cercle xerrant de les nostres coses del dia a dia amb les companyes d’equip. Hi havia la pilota enmig, hi vaig posar al damunt el peu endret i l’esquerra, el de suport, es va girar tot. El diagnòstic va ser estrès ossi, cosa que demostra que el ritme de vida que duim avui en dia, tant accelerat, amb tant d’estrès ens porta males conseqüències a la salut, i per tant hem d’aturar i recapacitar per analitzar tot açò que estam fent. Hi ha que dedicar-mos més temps i més pausat, sense frisseres.
  • Ara fa gairebé un mes que dones un curs de fotografia terapèutica a Ciutadella a persones que pateixen càncer, amb col·laboració amb la junta local de l’AECC a la nostra ciutat… En que consisteix?
  • Consisteix precisament amb açò, per a una banda gaudir del que és la fotografia i a la vegada buidar aquest bagatge que les persones duen al seu damunt en la seva lluita diària amb aquesta malaltia, on n’hi ha que porten 5, o 6 anys lluitant-la.

La fotografia els hi permet explicar sense fer-ho verbalment el que els hi està passant a ells per dins.

Hem de pensar que el cap dóna moltes voltes i quan no tens res més a fer que batallar contra una malaltia, el tema és complicat i complex, per tant la fotografia ens ajuda a extreure totes aquestes emocions, preocupacions, sentiments i tot allò que ens està passant fotogràficament perquè una vegada que tens la imatge damunt la taula és més bo de fer dir: m’està passant açò.

També sortim al carrer a fer fotos com aquelles que ens poden recordar a una determinada cosa de ca nostra, que ens du a aquelles coses diàries i a la figura humana, a aquella figura que ens acompanya, ens dóna suport i ens ajuda en tot el que pot, encara que ells t’expliquen que moltes vegades es senten incompresos, perquè el càncer és una batalla, una lluita que has de fer tu tot sol.

  • Que t’aporta com a mestra?
  • Molt més del que et pots arribar a pensar. Cada dia m’envaig plena de de satisfacció, perquè aprens molt dels altres i que tots passam la nostra experiència, per diferent que sigui de manera individualitzada, amb un grau o un altre, perquè també tots som diferents, tenint diferents caràcters i maneres de veure les coses. Tots aprenem de tots, ells de jo i jo d’ells. És el que té aquest teràpia.
  • Els teus projectes de futur?
  • N’hi ha de moment enfocats cap a cursos i tallers, amb la meva feina a escoles i instituts mitjançant el programa que ofereix l’Ajuntament de Maó, on tinc 42 grups apuntats… Hi ha projectes a llarg termini relacionats amb l’àrea de serveis socials de Maó i un projecte novedós d’arteràpia que ara mateix s’està gestant. També segueixo fent fotografia de famílies, que ara ja no vénen perquè volen fotos dels seus fills i prou, sinó que vénen amb un objectiu perquè aquest fillet o filleta és especial i cercam una foto també especial. És aquí on gaudeixo de fer aquestes fotos.
  • I exposicions?
  • És cert que més d’una vegada m’han demanat que exposi els meus autoretrats, però crec que veure una exposició amb fotos amb la mateixa cara no ha de ser atractiu, encara que no descart en compartir part d’aquests amb un projectes en els que estic treballant ara mateix, que són una al·lota que fa body painting i una altra que està patint un càncer de mama on estam fotografiant els canvis i evolució de la persona.
Bé de Menorca, ara i sempre producte local

Pomada Xoriguer

2 Comments on “Anna Capó, la fotografia com a teràpia”



  1. AMIC - Associació Mitjans Informació i Comunicació

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *