La societat medieval es va caracteritzar per ser un col·lectiu que va viure en una època inestable, en que les persones que integraven les comunitats estaven enllaçades amb estrets vincles de dependència, unes vegades de tipus militar (nobles i cavallers), altres de tipus social i econòmic (senyors i pagesos).
Parlar de feudalisme, sense tenir present aquests vincles no té sentit, però no en totes les àrees del món cristià occidental el seu concepte era igual. Els primers brots de dependència d’una classe social amb una altra sorgí precisament en uns moments d’inseguretat (Baix Imperi Romà), quan els dèbils (pagès, camperol, vilatà) no tenien la possibilitat ni la capacitat de fer front a un poderós agressor, i per aquesta raó cercaren un senyor que el salvaguardés o assegurés la seva vida i béns, a canvi de serveis (domèstics) o de prestacions laborals (conrear la vinya del senyor, cultivar els seus camps) durant l’any, amb els quals satisfer aquella protecció, generalment militar i jurídica.
El feudalisme de caràcter militar era diferent; un senyor poderós, per controlar les seves terres i propietats, assignava a un cavaller de la seva confiança (un home del seu comitatus) la defensa de part del territori. Aquesta delegació d’autoritat li permetia construir un castell, rebre per donació del senyor armes i cavalcadures, que li permetien equipar un grup d’homes d’armes per controlar l’espai cedit, a canvi d’una prestació militar incondicional, alhora de fer front i defensar el feu d’un l’enemic poderós, com el seu senyor.
Un acte de vassallatge, entre senyor i vassall, era sempre un acte singular, en el qual el vassall (cavaller o donzell) jurava fidelitat a canvi de rebre un honor. Mentre que els vassalls que conreaven la terra, juraven a través d’un representant comú, que exercia una potestat sobre ells, en nom del senyor.
Dintre del món feudal català i aragonès, durant els segle X-XII, es van estendre unes prestacions vassallàtiques que els historiadors moderns han anomenat MALS USOS i que afectaven a una quarta part de les comunitats rurals que vivien en les terres altes dels comtats, pràctiques o drets feudals que pesaven com una llossa sobre les famílies que els patien.
Però no tots els pobles, viles o comunitats medievals hagueren de suportar aquestes “injustícies socials”, sinó que algunes famílies, pel fet d’acudir a la proclama reial i exposar-se en repoblar un territori de frontera amb l’Islam, eren agraciades amb uns drets que els va eximir d’aquelles prestacions (Baix Ebre, Camps de Tarragona) i que després s’extrapolaren a les Illes Balears quan foren conquistades i repoblades per cristians (catalans, valencians i occitans).
La conquista de l’illa de Mallorca, realitzada el desembre de 1229 per Jaume I el Conqueridor, molt prest va gaudir d’una Carta de Franquesa (segellada pel rei el primer de març de 1230), amb la qual els nou pobladors gaudiren d’unes exempcions i unes llibertats que contrastaven amb les mesures opressores dels comtes catalans, on malgrat existir extenses zones d’aprofitament comunal a les terres del nord de Catalunya i Aragó, nombrosos pagesos estaven obligats a pagar certes prestacions i els “mals usos” exigits en els senyorius.
L’agricultor que per negligència veia la seva propietat incendiada (era molt comú aquesta desgràcia, ja que les cases eren de fusta i cobertes de palla) havia de refer la casa i pagar al senyor l’ARSIA (ban); alhora de casar una filla, el pare li feia donació d’un dot que era entregat al noví; per autoritzar la garantia del dot, el pagès havia de pagar al senyor la FIRMA DE SPOLI; En el cas de que un pagès o agricultor moria sense manar redactar el testament, els hereus eren obligats a pagar el dret d’INTESTIA al senyor.
El matrimoni que no tenia fill ni descendència directa, era obligat a pagar el dret d‘EXORCHIA (d’aquí ve la paraula ésser XORC – sense fills); A més de l’afronta que sofria el pagès, quan la seva muller era declarada convicta d’adulteri, el senyor podia apropiar-se de la meitat dels béns que la dona havia aportat en dot en el seu matrimoni (CUGUCIA – banyut); però llavores el pagès podia empresonar la seva dona en una habitació de la casa de per vida, o emparedar-la en un estret habitacle, proveït d’un finestró per poder-li servir alguns aliments i aigua, fins aconseguir el perdó del marit.
Finalment el pagès no podia abandonar la terra que conreava a voluntat; de voler fer-ho havia de pagar la seva redempció (REMENÇA), un dret feudal que impedia la lliure circulació dels pagesos de remença pels territoris.
A les Illes Balears en cap moment s’implantaren els Mals Usos catalans, unes prestacions ignominioses que durant la segona meitat del segle XV motivaren una cruenta Guerra Civil entre la Monarquia (Joan II), partidari d’abolir-los, i la Generalitat, dominada per les classes socials altes. Al final, el monarca Ferran el Catòlic, fill de Joan II, va fer abolir els Mals Usos mitjançant la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486). Una Guerra Civil que va sumir a Catalunya en una gran depressió social i econòmica.
Aquests enfonsament econòmic intern, sumat a les dificultats comercials que es produïen a la Mediterrània, amb l’aparició del poder marítim turc, i a l’increment constant de la pirateria nord africana, sumiren els regnes de la Corona d’Aragó en un gradual empobriment. Una situació econòmica que contrastava amb el poder ascendent del regne de Castella, que iniciava una ampla projecció atlàntica amb el descobriment d’un Nou Món (Amèrica) el 1492.
